Músiques per a la dissidència

El 27 de maig del 1977, pocs dies abans que la reina d’Anglaterra celebrés el 25è aniversari de la seva coronació, els Sex Pistols van treure al mercat el seu segon senzill amb una cançó que tenia el mateix títol de l’himne del seu país, God Save the Queen. La lletra de la cançó afirmava que la corona era un règim feixista, que havia convertit els ciutadans en ximples, que la reina no era un ésser humà i que no hi havia futur a Anglaterra. La cançó va provocar molt de rebombori, la BBC es va negar a mostrar imatges de la banda, moltes emissores de ràdio no van voler emetre-la i unes quantes botigues van retirar el senzill, mentre que d’altres no van voler mostrar la seva portada amb els ulls de la reina enverinats perquè la consideraven ofensiva. La banda va haver de fer una gira clandestina i un dels seus membres, Johnny Rotten, va ser insultat i amenaçat amb un punyal. El dia del Jubilee de la reina, els Sex Pistols van ser detinguts per la policia quan tocaven God Save the Queen dins d’una barca pel Tàmesis, prop de Wensminster Abbey, on tenia lloc la cerimònia real. Malgrat tot això, la banda va assolir el rècord d’haver venut 150.00 còpies en només deu dies i de convertir el tema en el més escoltat d’aquells mesos. Uns anys després, un dels lemes del disc, el concepte de No future va convertir-se en un símbol que ha passat a formar part de la història de les dissidències del segle XX. L’estètica punk va ser objecte d’una exposició al Metropolitan de Nova York, la cançó va ser tocada en la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres com a part ineludible de la música popular i, en les llistes sobre els millors temes de la història del rock, la crítica internacional l’ha situada entre els primers vint-i-cinc llocs. Cap dels membres dels Sex Pistols va ser condemnat per injúries i avui la cançó pot ser escoltada a qualsevol lloc.

Pocs mesos abans de l’escàndol dels Sex Pistols, els seus rivals, el grup The Clash treia White Riot, inspirada en uns fets que van tenir lloc durant els carnestoltes de Notting Hill. Tot va començar quan la policia va detenir un jove negre. El líder del grup, Joe Strummer, va estar a punt de cremar el furgó policial i es van provocar aldarulls. La lletra de la cançó va néixer com una incitació a la revolta i una crítica contra el poder policial.

Un altre exemple significatiu és el de l’antic cantant del grup The Smiths, Morrisey, que va escriure l’any 2002 la lletra d’Irish Blood, English heart. En els seus darrers versos indicava: “Estic somiant en una època en la qual els anglesos estiguin farts de conservadors i laboristes, i escupin sobre l’estàtua d’Oliver Cronwell i denunciïn aquesta línia monàrquica que encara els saluda.” La llista podria continuar ressaltant casos tan diversos com ara Fight the Power, de Public Enemy; Let’s Impeach the President, de Neil Young, o Sunday, Bloody Sunday, dels primerencs U2. Tots són títols que celebren la vigència del rock com a provocació.

La llista podria ser molt llarga; però, més enllà dels escàndols puntuals, no s’han empresonat els artistes per haver insultat o atacat el poder. Els exemples són prou explícits i contundents per entendre per què avui el cas de la condemna a presó del raper mallorquí Valtònyc, com altres exemples recents, és desproporcionat. Cal tenir ben present que una societat, sense que hi hagi revolta en les seves músiques, fàcilment es pot transformar en una societat endormiscada sense energia. Una part essencial de la història de la cultura s’ha escrit des de la dissidència i la provocació.