Cartró

Els premis, si exceptuem els literaris, susciten la idea de contingut bo, d'interès general i de temps agradablement passat. Sales com La Planeta sovint disposen l'espai a l'expressió més genuïna, donant veu a unes companyies abastament inconegudes, silenciades per qualsevol afany més enllà del teatral. Així la tarda d'aquest diumenge lluminós amb la companyia mallorquina La Impaciència i l'espectacle que va guanyar el Premi al Millor Muntatge a la Mostra Teatre Barcelona 2009. I això genera qüestions: era aquest el millor espectacle? Per què tan poca gent a la grada?

Sigmund Freud parlava dels mecanismes de defensa generats pel propi individu, joc aquest d'una intimitat inabastable que procura al propi ésser un cert equilibri mental i una existència plausible. Com que les desgràcies són intransferibles i la solitud regna immensa s'empra aquest diàleg interior, talment un nàufrag aferrant-se a un objecte, per menar la vida i romandre. I aquest és el punt de partida de l'espectacle: trobem així el nostre heroi quotidià parlant sol, quan de sobte se li apareix la pròpia consciència, que vesteix exactament com ell però que és diferent, i aneu a saber perquè també li parla amb un deix italianitzat, macarrònic..., potser per l'olor que desprèn? La consciència és un exaltat sorneguer, un ésser descordat i pornogràfic que es pren la llibertat d'aconsellar al desgraciat confegint-li una divertida i patètica ficció dialèctica. La veïna, que regenta un local musical, proporciona aquells instants eròtics i de lubricitat més torrencials. I aquest és el moviment escènic de la comèdia, un trio que gira al voltant d'unes situacions cada vegada més extravagants fins al gir final i el truc. Per moments és un espectacle divertit, amb petites i agradables sorpreses, però explotats els recursos interpretatius la mostra s'estanca en un ensopiment plausible, en la repetició, en l'espera d'alguna cosa que triga massa en arribar, i on ressona l'eco d'una paròdia eviterna. I és que el discurs és més aviat cerilla. De meravella, en canvi, és l'escenografia, d'una efectivitat i senzillesa perfectes. Tot és fet de cartró: parets superposades que formen una mena de laberint, esponjades, com un acordió; davant, hi ha una taula i quatre tamborets; a part, una petita butaca amb capacitats i positures il·limitades. Pura imaginació que dóna un magnífic joc escènic.

Que els mateixos actors es dirigeixen és d'aquelles coses ben comprensibles i poc recomanables. El divertit Luca Bonadei composa l'excés del tòpic gestual de l'italià més expressiu, Salvador Oliva dóna veritat i dibuixa bé la psicologia de l'únic personatge amb ànima, Sylvia Sánchez es desdobla bonament amb l'esbós de dues imatges contraposades. Bon treball general, però amb escassa substància pel temps esmerçat; a la fi sembla divertir massa poc per l'expectació que en primer suggereix.