Triomfant després del dubte

Rosalía és una jove de 24 anys que va quedar fascinada pel flamenc quan, en acabar les classes, al parc de Sant Esteve Sesrovires s’escoltava Camarón. Va comprar-se cintes de casset de Juanito Valderrama i La Niña de los Peines a l’aplicació de compra venda per a mòbils Wallapop; va fer-se un tip d’anar a remenar les cubetes d’una biblioteca, la de Sant Roc, que és tota una mina per als apassionats del flamenc; va fer carrera a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i, el febrer de l’any passat, va publicar un disc, Los Ángeles, fet a mitges amb Raül Fernández Refree, que marcaria el començament d’un dels ascensos a la fama més fulgurants dels darrers anys en l’escena musical del país. Rosalía, finalment, va exhaurir dijous totes les entrades per al seu recital més important, fins ara, a Barcelona: una cita de final de gira a l’imponent Palau de la Música en el marc del Festival Guitar BCN.

Cantaora de raça però heterodoxa (si fos de les altres no acabaria un recital amb I see a darkness de Bonnie Prince Billy), va guanyar-se el públic del Palau gràcies a una immersió decidida i sense por en el cor d’unes cançons (dures, moltes de les quals sobre la mort) que aborda amb els atreviments propis de la joventut. Estimulada constantment, primer amb la guitarra i després amb un piano, per un experimental i juganer Refree, la cantaora va acabar convencent més per la seva força emocional que no pas per la potència d’una veu encara en creixement. “Quan gravàvem vam dubtar, però estàvem convençuts i, això d’avui, és la prova que vam fer bé”, va concloure Refree al final.