La petjada catalana de Tom Petty
En més de 40 anys de trajectòria no va actuar mai a Catalunya, però l’homenatge que li ret, avui a la Sala Apolo de Barcelona (21 h, 10 euros), una heterogènia mostra de l’escena musical del país deixa constància de com es valorava Tom Petty, mort l’octubre passat als 66 anys, en aquestes contrades. El concert, organitzat per una promotora modesta però apassionada (Producciones Acaraperro), és a benefici de la campanya de beques per a infants en situació de vulnerabilitat de Fundació Catalana de l’Esplai i reunirà, entre altres, Dani Nel·lo, Ricky Gil (Brighton 64), Aurelio Morata, Joana Serrat, Jofre Bardagí, Marta Delmont, Jonathan Herrero (A Contra Blues) i Sergio Martos (Schizophrenic Spacers). La banda que exercirà de Heartbreakers a la catalana s’anomena Masclans i són uns bons coneixedors de les essències del rock americà. El seu líder, Esteve Masclans, va néixer l’any 1994, quan Petty publicava el seu treball considerat de “maduresa”: Wildflowers.
“Si Petty no va actuar mai aquí va ser per manca de públic, els promotors no són estúpids”, assumeix Martos, un dels músics d’avui que poden presumir d’haver vist l’autor d’American girl en directe (primer, en la gira nord-americana d’Echo, l’any 1999; després, en la seva primera gira europea en vint anys, l’any 2012). “A París el teatre era de mida humana i les entrades ni tan sols es van exhaurir. I si allà Petty era incapaç d’arrossegar milers de persones, de debò ho hauria fet a Barcelona o Madrid?”. Martos, líder d’un grup, Schizophrenic Spacers, que ja havia versionat Tom Petty amb anterioritat (Joe, del disc The last DJ) va descobrir Petty amb només sis anys (“a casa hi corria la banda sonora de FM; Breakdown va ser una bella revelació”) i assegura que, de l’artista de Florida, li agrada pràcticament tot. “Fins i tot discos als quals mai no m’aproparia si fossin d’altres artistes, com és el cas de Southern accents, van acabar agradant-me”, valora. “Petty mai no va ser tan inaccesible com, posem per cas, Captain Beefheart, però haver col·locat tantíssims discos en les llistes no el converteix en un artista fàcil. La seva gran gesta va ser triomfar amb les seves pròpies regles”, conclou.
El fet, però, que Petty, a Europa, no fos un artista de masses va fer que caigués “més simpàtic” a músics com Ricky Gil, que el va descobrir quan un amic de l’escola “que estava molt al dia de totes les novetats” li va deixar Damn the Torpedoes, el disc probablement més icònic de l’autor. “Em va encantar la música i també la portada, amb aquella guitarra Rickenbacker de color vermell. Molts anys després me’l vaig comprar i continua sent el meu disc favorit de Petty”, recorda. “No va aportar una gran originalitat, cap revolució, però era un compositor molt complet i un intèrpret fantàstic, contingut i gens histriònic. També és un exemple de carrera sòlida i sense pràcticament alts i baixos”, assenyala el fundador de Brighton 64.
L’empremta de Petty en els músics més joves, finalment, es veu traduïda en la participació de la vigatana Marta Delmont, de només 20 anys, en el concert d’avui.“Recordo que posava Full moon fever cada cop que pujava al cotxe dels meus pares. És un disc rodó i cada cançó és un hit”, assegura. “Tom Petty és història del rock. Em sembla genial la manera com va assimilar diferents influències i va crear un segell propi quant a so i manera d’escriure. La seva influència ha transcendit gèneres i continua sent una inspiració per a moltes generacions.”
