Cultura

Cultura

L’art del Crist vencedor

La historiadora de l’art Montse Jorba penetra en un estudi en els enigmàtics orígens de les Majestats, un dels signes distintius del romànic català

Ni hermètica ni sedentària. Tot i que aquests són els tòpics que se solen associar amb l’edat mitjana, la realitat va ser una altra. El moviment humà i, en conseqüència, d’objectes i idees, va il·luminar aquell període. El destí top era Terra Santa. Els peregrins tornaven carregats de souvenirs i un dels més populars van ser els encolpia: uns penjolls d’un esplendorós Jesús a la creu, impassible al martiri i abillat amb una sumptuosa túnica com les que vestien els emperadors de l’imperi bizantí. Res a veure amb el Crist crucificat que tot d’una ens ve al cap, recargolat de dolor i amb les parts íntimes tapades amb un drap miseriós.

La historiadora de l’art Montse Jorba vincula aquests petits bibelots importats d’Orient amb l’eclosió d’una de les produccions artístiques més genuïnes del romànic català: les Majestats, una sèrie d’estàtues de fusta policromada que invoquen un Crist triomfant sobre la mort. Les figures, clavades a la creu amb quatre claus (i no tres) però sense rastres de ferides, tenen els ulls ben oberts i algunes fins i tot somriuen. El rostre, que no porta corona d’espines, emula la fesomia d’un home sirià, amb una generosa cabellera i barba partida. I el cos llueix una indumentària de luxe, una bata fins als turmells, de mànigues llargues i cenyida per un cíngol a l’altura de la cintura.

Si bé en altres indrets d’Europa es van venerar de manera aïllada aquesta mena de crucifixos, enlloc com a Catalunya n’hi hagué una presència tan abundant. I enlloc hi ha tanta inquietud per conèixer-los més a fons. Jorba hi va dedicar la seva tesina, que ara s’ha traduït en un llibre centrat en una regió molt concreta, la Cerdanya històrica, amb una alta concentració de talles d’aquesta tipologia, ja sigui in situ (en són menys) o deslocalitzades en museus i col·leccions particulars. Les Majestats de la Cerdanya (Edicions Salòria) és, en si mateix, un viatge fascinant per un món que estava molt més interconnectat del que avui ens imaginem. Les escultures del Crist solemne i majestàtic, que tal com indica Manuel Castiñeiras en el pròleg de la publicació tenen les seves arrels “en les més antigues tradicions de la iconografia cristiana”, segueixen custodiant secrets d’aquesta societat que va fer del Mediterrani un Google Images avant la lettre.

L’estudi de Jorba convida a mirar més enllà dels punts on fins ara s’havien situat les referències de les Majestats catalanes, com el famós Volto Santo de Lucca, a la Toscana. “És en els encolpia on hi ha el model d’inspiració directe”, considera la historiadora de l’art, que ha examinat amb lupa aquests penjolls, alguns de conservats a Catalunya, originaris dels tresors de Sant Pere de Rodes i de Sant Cugat, la prova més tangible que en el nostre context en van circular. “Els artistes s’hi van emmirallar per fer les seves obres, sense oblidar l’influx de les il·lustracions dels manuscrits bizantins que es copiaven als escriptoria dels monestirs”, explica Jorba. És al cenobi de Ripoll, centre de referència cultural de l’Europa medieval, on els estudiosos ubiquen els tallers dels creadors de les Majestats, sobretot els virtuosos.

Mig centenar de talles

El cas és que l’origen de les Majestats és un dels grans enigmes que els investigadors persegueixen. I no és l’únic. També ho és la zona on van proliferar, del Pirineu Oriental al Vallès Occidental. “A la Val d’Aran i al Pallars Jussà ja no en trobem.” O la datació: malgrat que totes les efígies que s’han conservat són dels segles XII i XIII, hi ha indicis que el fenomen ja venia del segle XI. És clar que el nombre de peces que ha perviscut fins als nostres dies o fins a dècades ben recents (mig centenar, una desena de les quals de segell cerdà) és una petitíssima part de les que en el seu moment van lluir als temples. “Si ens cenyim a la Cerdanya, a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell es detalla l’existència de 85 parròquies. No seria estrany que a cada església hi hagués una Majestat de grans dimensions i una de petita per a usos processionals”, creu Jorba.

La publicació traça les vicissituds que han patit aquestes obres al llarg dels segles. Poques han pogut superar tants obstacles. Els primers en temps del barroc, que va comportar un canvi de gustos i d’ideari religiós, la nit del dia del que representaven les Majestats. “Coincidint amb la Contrareforma, la majoria es van fer desaparèixer: algunes es van enterrar als cementiris, amb la qual cosa la fusta es va podrir, i altres es van cremar, perquè l’única manera que es permetia per destruir-les era amb foc”, detalla Jorba. Hi va haver, però, un reduït grup de figures que sí que es van reaprofitar, ara bé, amb algunes modificacions importants per adaptar-les a l’estètica del Crist sofrent i despullat, que de fet ja és el que regna en el gòtic. “Els van inclinar el cap per accentuar el turment i els van pintar marques de sang al front, a les mans i als peus”, apunta la historiadora de l’art, sense passar per alt altres formes de modificació de les imatges romàniques per embarrocar-les amb “robes de vellut engalanades amb passamaneria, cabell natural i corones metàl·liques amb pedres i vidres de colors incrustats”.

Jorba s’ocupa del periple de les Majestats de la Cerdanya, tant de l’Alta com de la Baixa, que van arribar a la contemporaneïtat, amb millors o pitjors condicions. Només n’hi ha dues que no s’han mogut del seu lloc d’origen, la de l’església de Sant Fruitós d’Iravals i la de l’església de Sant Martí d’Ix (totes dues nues, fet que les situa en un període de transició), tot i que aquesta segona va estar una temporada fora del temple perquè el 1975 la van robar. Hi ha molts indicis que l’autor del saqueig va ser Erik el Belga, però la bona estrella va fer que la talla es pogués recuperar tres anys després quan va aparèixer en una col·lecció particular alemanya. La sort que no va tenir una altra Majestat víctima del mateix lladre, la de l’església de Sant Andreu d’Angostrina. Jorba ha contactat amb Erik el Belga per esbrinar on la va recol·locar. De moment no li ha donat cap resposta.

N’hi ha dues més, de talles romàniques del Crist vencedor, que es troben en parador desconegut però que disposen de fotografies que n’acrediten la seva existència. D’una no se’n sap la procedència (es pensa que la Baixa Cerdanya), però sí que la va posseir l’antiquari Paul Tachard, de Tolosa de Llenguadoc però establert a Barcelona, que la va vendre al col·leccionista Lluís Plandiura, el fons d’art del qual va ingressar als anys trenta al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). D’aquí, però, es va esfumar misteriosament el 1961. Això sí, el pispa només es va endur la figura de Jesús i va deixar intacta la creu.

Documentació inèdita

L’altra Majestat de localització incerta és la de l’església de Sant Sebastià de Viliella, que no és clar si va ser destruïda el 1936 o si s’amaga en una col·lecció particular de Madrid. Jorba ha pogut consultar arxius fins ara inaccessibles als estudiosos que li han permès saber molt més de les aventures i les desventures per les quals van passar aquestes obres sobretot durant el primer terç del segle XX, quan van ser objecte de desig d’antiquaris i van emigrar dels seus llocs d’origen. En el cas de l’escultura de Viliella, la nova documentació revela que el 1928 va ser retirada del culte i abandonada rere la porta de la sagristia de la capella de Sant Marc i que un any després la va adquirir el marxant vigatà Josep Maria Bardolet per 2.000 pessetes. A partir d’aquí es perd el rastre.

En absència del crucifix de Viliella, el de la veïna església de Santa Eulàlia d’Éller és un molt bon consol. “S’assemblen però no són bessons, com s’ha dit”, matisa Jorba. La d’Éller és una peça “extraordinària, elegant i humil alhora: impressiona”, que custodia el MNAC a les seves reserves. Al museu del Palau Nacional la Majestat estrella, i que s’exhibeix al públic, és la de Batlló, procedent de la Garrotxa, una de les fites del romànic junt amb la Majestat de l’església de Sant Cristòfol de Beget, al Ripollès, aquesta sí imponent en l’emplaçament per al qual va ser concebuda. Als magatzems, el museu de capçalera de l’art català en té dues més, de talles ceretanes: la de l’església de Santa Maria d’All i la de l’església de Sant Jaume de Travesseres, que va ser venerada fins al 1916 (des del 2006 els fidels poden gaudir d’una rèplica).

Per veure exposat en un museu un Crist victoriós a la creu de la família de la Cerdanya hi ha dues opcions: la Casa Amatller, que atresora la Majestat de l’església de Sant Martí d’Envalls (també és un Jesús nu i el cap és una reconstrucció del que va perdre el 1936) i, una mica més lluny d’aquí, el Museu de Belles Arts de Bilbao, que presumeix d’una espectacular talla que es desconeix, però, de quin temple prové. Com tants altres aspectes, caldrà continuar investigant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

“Picasso descobreix París” exposa 19 obres de Cézanne, Degas, Gauguin o Toulouse-Lautrec

Crònica

Prop del cim

Secrets de família

Girona

El repte dels fons digitals

Girona

Un déu salvatge i molt trapella

Sitges

Planeta independent

Girona
Infantil

Aventures amb ‘Els Cinc i la vall dels Dinosaures’

Drama

Isabelle Huppert esdevé ‘Madame Hyde’

Drama

Vincent Lindon investiga ‘La aparición’