Cultura

‘domus artis’

Jaume Vidal

La saviesa de l’art

Pep Admetlla ha utilitzat tots els recursos artístics: pintura, escultura, dibuix, divulgació, per fer de la creació una eina de coneixement

El seu taller és un cau digne d’un renaixentista

Deixo de banda el currículum de Pep Admetlla (Girona, 1962), artista que ha rebut premis, beques, ha viatjat pel món i ha estat capdavanter en l’ús de noves tecnologies aplicades a l’art. Estem al seu taller, a Santa Eugènia, i l’estudi de l’artista és la síntesi de tots els currículums. Em crida l’atenció el gran nombre de màscares de rituals tribals. Són peces autèntiques que va comprar pel seu interès estètic, però sobretot antropològic, en l’època que els artistes vivien una bonança econòmica –els que l’han viscut–. La persona humana centra un dels grans interessos de la seva obra, tant pel que fa a la manera com es relacionen els humans en col·lectivitat com pel vessant fisiològic que estudia els sistemes neuronals de la persona. Jo, que em defenso bé pel que fa a les sensibilitats poètiques dels artistes, em començo a perdre amb un artista que fa de la ciència també el seu material creatiu. Després d’observar la seva representació de Hamlet, però substituint el crani d’un Homo sapiens per la reproducció del d’un Australopithecus, penso que mai no acabaré d’entendre del tot els artistes, que és tant com dir no entendre la naturalesa humana. O sigui, que anem per feina i ordre.

Vaig per la cosa fàcil i observo una de les icones del taller d’artista: els pinzells. Hi ha pinzells a tots els tallers d’artista, fins i tot als estudis dels creadors que no pinten. Deu ser com un talismà fins i tot per als videocreadors. La sang de Pep Admetlla fa olor d’acrílic i d’oli. Ha pintat i, tot i que la seva obra ha derivat cap a altres camins, l’estudi respira amor a la pintura. Cal dir que una gran part de les obres penjades o recolzades al terra no són seves. Provenen de la meravellosa pràctica de l’intercanvi d’obra entre artistes. Fins i tot, a banda de la seva traça amb el pinzell, Admetlla també té solvència amb el llapis. És un molt bon dibuixant, i fins i tot podria haver estat un destacat dibuixant de còmics.

Però la història, sobretot la història dels artistes, és plena de ziga-zagues, i Admetlla va topar amb Paco Torres Monsó, potser un dels més grans creadors catalans contemporanis per la seva capacitat d’unir en una sola creació la matèria i el concepte. I així, Admetlla va aprendre a fer objectes amb tres dimensions que en el fons eren esperits esteris. Idees amb forma i formes amb idees. També li ha quedat un bri del caràcter performàntic que tenia Torres Monsó a l’hora de presentar les seves obres escultòriques.

Aquests objectes aviat van ser habitacles. Podrien semblar senzillament escultures, però la subtilitat de l’artista hi afegeix petites obertures des de les quals es pot observar la vida interior de la peça. Així ho va fer a l’escultura que va crear en memòria de Carrasco i Formiguera a la placà Adrià, al barri barceloní de Sant Gervasi. Tot un mèrit que la família del polític afusellat entengués la significació de l’obra i no s’acontentés amb un clàssic bust del personatge.

Tota aquesta manera de fer s’expressa en el seu estudi en un immens mar de maquetes, prototips per a peces que després veuran la llum o senzillament restaran als llimbs dels artistes on habiten els projectes descartats que glateixen per un dia veure el cel. Cadascuna d’aquestes maquetes podria ser, i de fet ho és, un peça artística sense valor subsidiari.

En definitiva, si fem una primera recapitulació, en el sentit clàssic, Admetlla és pintor, escultor, bruixot i artista conceptual. O una barreja de tot plegat, però amb aquesta definició no n’hi ha prou. Les seves construccions finalment han tingut un sentit públic, és a dir, han volgut crear projectes transitables per la gent i habitacles en què es puguin encabir les persones humanes. Com el projecte de construir una ciutat enmig del desert. Hi ha qui diria que és arquitecte. Efectivament, ho és, però fet i format des de materials que no es poden adquirir en magatzems per a la construcció. En aquesta línia va participar a la Biennal de Venècia de 2016 dins de la secció Eventi Collaterali amb el projecte Entre cos i enigma. Arquitectura dels sentits, en què es donaven la mà l’escultura, l’arquitectura, el disseny industrial i el pensament utòpic.

Amb tanta transdisciplinarietat cal una bona formació i molt d’estudi. I és per això que els llibres ocupen un paper protagonista al seu estudi, és clar que sovint una segona línia d’objectes de tota mena sembla ocultar aquesta gran biblioteca. M’ensenya un dels volums que crec que no el tria per atzar. Es tracta d’un llibre il·lustrat. Penso que el podria trobar també a la tauleta de nit del doctor Frankenstein. El llibre tracta de ciència mèdica i a la pàgina que obre es veuen les connexions neuronals de l’ésser humà. La cosa ja em supera. Què en queda d’aquell escultor que vaig conèixer un estiu a Corea mentre participava en un concurs d’escultura pública? Tot ell era epidermis, mirada enfora, però comprovo que la seva evolució l’ha portat a mirar el cos humà de portes endins. Sobretot té força interès en les connexions neuronals. Tot el que activa el cervell li interessa i d’aquest tema en fa el seu centre d’atenció artística. Podríem dir que el seu taller és ell mateix, coneixement que capta i coneixement que transmet. D’aquí l’intens treball docent que sempre ha portat a terme. Hi ha una frase que ha transmès al seus alumnes; “Si vols treballar has de pensar”, i ell mai no ha deixat de fer-ho, amb el mèrit de la seva formació autodidacta de caràcter renaixentista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.