Fernando Alfaro: clar, transparent i en acústic

Nascut l’any 1963 prop d’Albacete però convertit des de fa gairebé una dècada en veí de Barcelona per culpa, segons diu, “d’aquesta mena de bogeria que genera endorfines més potents que la droga i a la qual anomenem amor”, Fernando Alfaro es proposa a Sangre en los surcos fer un exercici de revisió de la seva obra en clau acústica. “He volgut establir una nova relació emocional amb les cançons”, assenyala el també líder de Surfin’ Bichos i Chucho, dos noms històrics de l’indie espanyol. “La idea era que els dos productors [Paco Loco i Darío Vuelta] no escoltessin les cançons originals, o si ja les havien escoltat, que s’esforcessin a treure-se-les del cap”, assegura Alfaro, que va decidir-se a tirar endavant el projecte després que un productor d’Universal, en veure’l actuar a Madrid en solitari, li proposés fer amb el seu repertori allò que, salvant totes les distàncies del món, Johnny Cash havia fet durant la dècada dels noranta en els seus crepusculars American Recordings. “No és que ens hi inspiréssim en excés, però tenir punts de referència tan elevats sempre ajuda”, diu tot somrient Alfaro, que va entrar a l’estudi sense cap llista tancada de cançons però sí amb la idea ben clara de fer, més que una suma arbitrària de cançons, un àlbum a la vella usança, “d’aquells en què les cançons es criden unes a les altres i l’ordre en què s’escolten realment és important”.

Inspirant-se, també en el títol, en el Blood on the tracks de Bob Dylan i en la impressió que li va causar topar-se amb les empremtes dactilars d’un amic ja traspassat en el vinil d’un disc que feia temps li havia prestat, Alfaro no va voler culminar Sangre en los sucros sense afegir-hi quatre cançons noves de trinca. “Un disc només de material antic no acabava de tenir sentit, de manera que vaig decidir incloure quatre cançons que ja estava treballant des d’aquesta manera acústica i despullada.” El resultat, visible en temes com Dominó, posen de relleu una certa transformació en la manera de compondre d’Alfaro. “Mai no he estat excessivament autobiogràfic en les meves cançons, sempre he recorregut a la ficció per explicar, d’alguna manera, històries pròpies, però cada vegada soc més transparent i tinc més ganes de fer arribar el missatge de manera més clara. Potser és qüestió de maduresa, ja que, amb els anys, ni que sigui a base d’hòsties, n’aprens, i guanyes una certa lucidesa i més punteria a l’hora de disparar.”

Alfaro, acompanyat del que ha batejat com a Dark Folk Trio, encarregats d’infondre atmosferes fantasmagòriques en algunes de les cançons, presentarà Sangre en los surcos el pròxim 28 d’abril a la Sala Apolo de Barcelona.