Un ‘Don Carlo’ engrescador

Eren molts els dubtes que se’m van plantejar quan vaig saber que els Amics de l’Òpera de Sabadell muntarien el Don Carlo de Verdi i que, feliçment, també arribaria al Teatre Municipal. Com hi cabria l’escena de l’acte de fe? Hi hauria foguera per cremar els heretges? Com es representaria l’extremeny monestir de Yuste, on es desenvolupen dos dels actes de l’òpera?

He de dir que totes aquestes idees que em rondaven pel cap no van ser impediment per gaudir de l’espectacle que va tenir lloc el passat dimecres. El nivell assolit va ser molt alt, i més tenint en compte que estem parlant d’una associació amb uns recursos limitadíssims.

El protagonista té una part ingrata, difícil i sense cap ària de lluïment, com sí que tenen la resta dels seus companys. Però és un aspecte que també trobem en altres exemples de grand opéra, com ara els protagonistes de Guillaume Tell de Rossini o Robert le diable de Meyerbeer. Albert Casals va interpretar el paper de Don Carlo; cal dir que vocalment va vèncer satisfactòriament el múltiples paranys de la partitura, però caldria treballar més la presència escènica, massa estàtica. No va aconseguir transmetre els confosos sentiments que viu el personatge envers Elisabetta i Rodrigo.

La soprano valenciana Maite Alberola va interpretar la patidora Elisabetta di Valois, també un personatge complicat, ja que la seva gran ària Tu che la vanità (una de les més grans creacions escrites per Verdi) es troba en l’últim acte. La cantant ha de reservar forces per a aquest tour de force final. La seva interpretació va ser elegant i sentida, però sense anar més enllà en els moments més apassionats de la partitura. Va patir una mica en alguns aguts, massa oberts. Cal dir que, com la majoria dels seus companys, debutava en aquest paper. Encara té molt de recorregut en aquest fascinant personatge.

Sorpresa total van ser les veus de l’osonenca Laura Vila, com la intrigant princesa d’Èboli, i el barceloní Carlos Daza, en el personatge de Rodrigo. La meva admiració vers l’una i l’altre. Vila va saber demostrar totes les varietats canores de la veu de mezzo que Verdi exigeix, des del virtuosisme de les coloratures de la seva primera ària, fins a la profunditat final de l’O don fatale. També va ser apassionant la interpretació tan sentida i creïble de Daza. És un gust quan es poden escoltar barítons amb tanta classe. La meva enhorabona per a tots dos, també debutants en aquests papers i a qui desitjo un gran futur.

De la resta del repartiment, cal destacar l’imponent Felip II de Felipe Bou, malgrat una expressivitat un xic plana, així com el breu però complicat paper de la veu celestial, interpretada magistralment per Anabel Pérez Real. Tant en l’orquestra com en el cor es va trobar a faltar un major nombre de recursos que es van suplir tocant amb un volum un xic excessiu en alguns moments.

La direcció de Daniel Gil de Tejada no em va convèncer. La partitura estava molt controlada (no hi va haver grans desajustos) però van faltar la fantasia, el misteri o la passió amb què Verdi ens sorprèn sovint.

Vaig trobar encertada la senzilla posada en escena de Carles Ortiz (amb els imaginatius detalls d’il·luminació de Nani Valls). Només alguns aspectes la van fer trontollar, com ara l’estrany vestuari del patge Tebaldo o la innecessària aparició de la veu celestial personificada per una núvia (!).

En conclusió, una gran representació que espero que vagi seguida d’altres visites igualment engrescadores a la nostra ciutat per part dels Amics de l’Òpera de Sabadell.