cultura

Manolo García

MÚSIC

“Soc fill de temps d’utopies”

És evident que hi ha qui no vol que l’art sigui un vehicle per a la llibertat i la felicitat
A la població se la va neutralitzant. I aquesta manera de neutralitzar-nos cada cop és més fina

Quasi tres anys després de Todo es ahora, i d’haver reunit Los Rápidos i Los Burros (però no El Último de la Fila), Manolo García (Barcelona, 1955) té nou disc. S’anomena Geometría del rayo (Sony), ha estat gravat entre Rhinebeck (Nova York) i Avinyonet de Puigventós, i en el llibret s’hi inclouen obres pictòriques de GóticSur, un col·lectiu pictòric format pel mateix García i Montse Clausells. L’excantant d’El Último de la Fila, que en el disc, força més reposat que Todo es ahora, apel·la a les seves armes poètiques habituals, iniciarà una gira els dies 6 i 7 d’abril a l’Auditori de Girona (entrades exhaurides), visitarà el Festival de Cap Roig (15 de juliol) i, el 20 d’octubre, actuarà per primer cop amb un espectacle propi al Palau Sant Jordi.

Escriu en les notes del llibret del disc que sense art ens quedem en “humans” i perdem l’“éssers”. És un crit d’alerta?
No ho crec, però l’art, darrerament, s’ha banalitzat. És més d’utilitzar i llançar, de consum superficial, sense aprofundir en el seu aspecte més misteriós i rellevant. D’art, però, mentre hi hagi éssers humans damunt la Terra amb capacitat d’emocionar-se i emocionar, sempre n’hi haurà, tot i que hi hagi gent que mogui fils per neutralitzar-ho. És evident que hi ha qui no vol que l’art sigui un vehicle per a la llibertat i la felicitat.
Sempre ha buscat llibertat i felicitat a través de l’art?
Sí, evidentment. L’art m’ha donat possibilitats infinites per ser lliure i feliç. M’ha permès fer cançons i anar de gira en autobús amb tipus tan peluts com jo, amb un munt d’hores per escoltar música, llegir o anar a museus, que és una de les coses bones que té aquest ofici. Procuro ser sempre molt conscient d’aquesta sort que tinc i de poder continuar dient que jo, de gran, encara vull ser músic.
S’hi veu, doncs, fent música amb l’edat, per exemple, de Bob Dylan o –per què no?– Charles Aznavour?
La capacitat física de cadascú és la que és, però sí que tinc clar que no vull tenir més càrrega de records que de projectes. Frenar en sec i alimentar-me només del que he fet no forma part de la meva manera de ser. Soc molt inquiet i curiós. No he canviat ni crec que canviï mai.
El disc el dedica a tots aquells que no es volen “conformar amb l’entreteniment”. El ‘rock’, però, té encara capacitat per fer pensar i ser alguna cosa més que entreteniment?
Si no et quedes amb les propostes de superfície, les radiofórmules o els “m’agrada” i “no m’agrada” de les xarxes socials, la resposta és clara: sí. Hi ha un munt de músics, pintors i escriptors que no es mouen en aquestes coordenades i, encara que cap de nosaltres descobrim la sopa d’all, són gent que busca art en majúscules. I, a vegades, aquest art en majúscules el pots trobar en una cançó de dos minuts a guitarra i veu o en el quadre d’un nano del Maresme que està començant a pintar.
Diu, a ‘Urge’, que cal una altra “primavera cubista”.
[Riu] Bé, és una de les moltes llicències poètiques que m’agafo, però en qualsevol cas sí que urgeix una primavera amb la qual trencar amb moltes coses establertes, com va fer Picasso. D’alguna manera pot semblar, amb les xarxes, o amb els mòbils, que aquesta nova primavera ja ha arribat, però jo no me la crec ni participo de la festa. No em conformo amb aquesta revolució imposada i manipulada. Jo soc fill d’un temps d’utopies. Era molt petit, però jo, el maig del 1968, el vaig seguir amb els ulls ben oberts i, d’alguna manera, vaig entendre de què anava.
En una entrevista que li vaig fer fa tres anys es mostrava molt esperançat pels aires de canvi que es respiraven aleshores. S’han esvaït?
És que a la població se la va neutralitzant. I aquesta manera de neutralitzar-nos cada vegada és més fina. És com si ens haguessin dopat: “Estic molt content, soc molt feliç”... Hi ha molts interessos que la gent no aixequi la cresta i comenci a reivindicar justícia o reformes laborals. És increïble que, a hores d’ara, encara hàgim d’estar lluitant a favor d’una igualtat salarial de les dones. Hi ha, a escala planetària, un patiment brutal.
Quins sentiments ha despertat en vostè tot el que ha passat a Catalunya en els últims mesos?
Bé, anar veient, a aquestes alçades, cartells demanant “democràcia” et deixa trasbalsat. No acabo d’entendre com aquesta gent que cobra sous importantíssims per fer política no la faci i sigui incapaç de buscar consensos.
És tot un gest que algú tan popular i amb tant ressò com vostè doni protagonisme en el disc a tres músics històrics com Jordi Sabatés, Toti Soler i Carles Benavent.
S’ho mereixen. Porten la maleta ben plena de bona feina i, en certa manera, els he volgut retre homenatge. Les meves primeres descobertes musicals van ser discos com el del croissant de Màquina!, Ia & Batista, Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, Triana, Smash, Asfalto... Jo era un nen i, en tots aquells grups, hi veia llibertat. És per això que el primer que els vaig dir és que la seva presència en el disc formava part d’una “operació llibertat”. Volia que toquessin el que volguessin i fóssim feliços. El Jordi i el Toti no els coneixia, i la química ha estat total.
Amb quins ànims afronta la gira?
No soc poruc, però ara estic en una d’aquelles fases en les quals em repeteixo com un mantra que no podem fallar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA