Olor d'èxit

Hi ha pocs grups que puguin citar en un sol concert els Beatles, Camarón, Santana, Michael Jackson i Manu Chao i sortir indemnes de l'experiència, però aquesta barreja és la mateixa essència de Gazpacho, un grup format per antics combatents del rock català («Quan rebíem subvencions...», ironitzava el gran Castillo), del blues i d'altres batalles que, aparentment, poc tenien a veure amb la rumba que ara toquen, no com si fossin gitanos de Gràcia, però sí paios de Girona amb un gran coneixement i respecte pel material que tracten. Per això s'han guanyat també l'amistat i el respecte de tot un personatge com ara Serafín Amador, de Los Nitros («El primer grup de rumba flamenca que va haver-hi a Girona», va aclarir el seu admirador Castillo), que els animava sorollosament entre el públic que omplia la sala de cambra de l'Auditori. Dones, fills, pares, sogres, alumnes i fans entusiastes van acompanyar el grup en l'estrena del seu tercer disc, Cambio de rumba, del qual van sonar cançons que fan olor d'èxit, com ara Bailongo, No pases de mí, Cartero, No se me quita, Pa Cahuita i Qué grande el universo, combinades amb clàssics de la casa com per exemple Pásame la sal, Estanislao i De colores. Sense mànager ni discogràfica –Castillo va ser divertidament cruel amb els seus antics explotadors–, Gazpacho inicia una nova etapa en què només compten amb ells mateixos, un grapat de bones cançons i la seva gran qualitat com a músics, i això ja hauria de ser més que suficient.