Els rastres d’Oscar Masotta

Un càncer li va arrabassar la veu, la seva principal eina de treball i l’amplificador del seu pensament, i la pena el va vèncer als 49 anys. Oscar Masotta va morir jove, però la seva trajectòria intel·lectual va ser tan intensa que n’ompliria dues, de vides. I de fet les va tenir. Una a Buenos Aires, on va néixer el 1930, i l’altra a Barcelona, on es va traslladar el 1976 fugint de la dictadura militar argentina, que li tenia ràbia per agitador de la dissidència cultural. Dues vides amb moltes connexions secretes i una certesa: a un cantó i a l’altre de l’Atlàntic Masotta va exercir de xaman dels moviments contraculturals. Va ser un mestre. Alguns fins i tot el recorden com un profeta.

Però els records poden acabar sepultats, i encara més quan es tracta d’algú que trepitjava amb tant convenciment territoris marginals. A Barcelona, com abans a Buenos Aires, Masotta va ser una presència lluminosa en uns seminaris extraaacadèmics en què es llegia Jacques Lacan per penetrar en les seves ensenyances freudianes renovades. “No eren classes magistrals sinó grups d’estudi en què tots els participants compartien col·lectivament i de manera horitzontal la producció i la transmissió de coneixements”, explica Ana Longoni, la comissària de l’exposició Oscar Masotta. La teoria com a acció (fins a l’11 de setembre), que inaugura avui el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Longoni emfasitza que van ser “centenars i centenars” els joves (alguns dels quals, futures eminències de la psicoanàlisi, i aquests sí que amb el títol oficial que ell mai va tenir) que van quedar atrapats en la xarxa de sabers de Masotta. Sabers “mercenaris”, com li agradava anomenar-los. I entre ells, molts artistes de rebel·lia incipient que cercaven estímuls per fer miques les convencions, com ara Pepe Espaliú, de qui, feliç coincidència, actualment el centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet presenta una exposició imperdible. De fet, acabat d’arribar a Barcelona, el primer espai que va trobar Masotta per poder impartir les seves tesis va ser el taller de l’artista Josep Guinovart.

Però el cas és que el pensador argentí arrossega una etiqueta tan poderosa com a màxim exponent del psicoanàlisi lacanià en llengua espanyola que tota la resta ha quedat eclipsada o pot semblar anecdòtica, i no. És aquest tot el que reivindica la mostra del Macba, sempre amb un peu a l’Argentina i l’altre a Catalunya. Un tot que no pot ignorar l’excèntric personatge que ell es ben preocupa de modelar. El que convivia amb una iguana al seu apartament de Buenos Aires i que omplia la seva biblioteca amb llibres que li deixaven els seus amics: si per sort algun dia els recuperaven, se’ls trobaven subratllats i comentats de dalt a baix. O el jovenet entremaliat que repartia estampetes prohibides d’Evita Perón als bars on es reunien els intel·lectuals d’esquerres. No és que fos peronista, el que era és anti-antiperonista, deia. “El que era és un provocador i un polemista”, replica Longoni. I un marxista que no encaixava en el marc mental cultural del Partit Comunista. Per ell la cultura era un instrument primordial per forçar la transformació de la societat. Sense cultura no hi havia revolució possible, entenia.

Els seus, ideològicament parlant, el van acabar tractant de frívol quan es va iniciar en els happenings. En va fer de sonats, com el que va anomenar Antihappening o happenning per a un senglar difunt, el 1966. En realitat, passar, no va passar res, però ell i els seus còmplices es van encarregar de fabricar un muntatge. Van fer un dossier de premsa amb fotografies trucades d’una inexistent trobada artística festiva i caòtica i els diaris s’ho van empassar i ho van publicar a tota pàgina. “Amb aquesta acció, va voler denunciar la capacitat dels mitjans d’informació de masses per construir esdeveniments falsos”, subratlla la comissària. Una notícia fictícia avant-la-lettre, com les que avui ens corquen l’existència, per dir les coses pel seu nom.

Masotta no volia que les seves reflexions quedessin enllaunades en els llibres. El seu pensament va agafar la forma d’artefactes de propulsió creativa. Al Buenos Aires dels anys seixanta, com després a la Barcelona dels setanta, va acompanyar l’enèrgica avantguarda d’uns artistes que de les seves obres d’art en deien coses per deixar clar que no eren objectes de consum burgès, i com a tals les van acabar destruint o no es va immutar quan les va destruir el sistema. Les poques que s’han conservat llueixen al Macba al costat de l’univers teòric que les va nodrir de conceptes. I de nomenclatura pròpia: Masotta els va batejar com a “imagineros argentinos” per marcar distàncies amb l’art pop nord-americà. A aquest li va dedicar un miraculós volum que va escriure de la manera més precària que es puguin imaginar, perquè mai va anar als Estats Units per veure les obres de referència. S’ho va manegar amb fotografies en blanc i negre.

La cultura popular va ser una de les seves matèries d’anàlisi. Al còmic, que ell en deia “literatura dibuixada” per deslliurar-lo de la seva consideració de baixa cultura, el va abordar en un parell de publicacions que al nostre país han estat devorades per nombrosos lectors. “Les petjades que va deixar Masotta en el nostre context són profundes”, exclama el director del Macba, Ferran Barenblit, també fill d’una família argentina de refugiats polítics que als anys setanta va escollir la capital catalana per començar de nou. A Masotta, la Barcelona que aspirava a canviar l’ordre de les coses amb un nou neguit cultural després de la llarga nit del franquisme només el va poder aprofitar quatre anys. La veu del seu llegat s’ha restituït ara gràcies a la feina de molta gent, d’artistes contemporanis com Dora García o Gonzalo Elvira, que el rellegeixen en les seves obres, i també de la seva filla barcelonina Cloe, implicada de ple en el projecte i que continua buscant més rastres de la seva visió del món: “La investigació està oberta.”