Cultura

CULTURA

Novetats en la dansa de la mort de Verges

Tradició posada al dia

Dues nenes participen per primer cop a Verges en l’ancestral dansa de la mort, el moment més singular de la processó del dijous sant, que de sempre representaven només nens i homes

El canvi ve de manera fortuïta, per falta de nens voluntaris, i el ‘vet’ històric a les dones s’atribueix al fet que les corbes del pit femení distorsionaven la silueta d’esquelet dels vestits

La dansa de la mort de la processó del dijous sant a Verges és una de les joies del folklore català que resisteix amb l’empenta i orgull dels veïns del poble. El seu origen no és clar, però el guió actual parteix del segle XVIII, d’acord amb un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni, la Representació de la sagrada passió y mort de Nostre Senyor Jesu-Christ, de 1773, per bé que n’hi ha constància escrita ja un segle abans, el 1666, i el ball d’esquelets es remunta a les danses històriques que es van popularitzar arreu d’Europa d’ençà de les temudes epidèmies de pesta negra que van provocar grans mortaldats a partir del segle XIII. La tradició hi perdura, tot i haver-se perdut en molts altres indrets –al proper poble de Rupià es va deixar de representar la dècada de 1920 i a Catalunya només hi ha manifestacions similars a Manresa i a la Selva del Camp. Però aquest any, al poble baixempordanès, dues nenes de 12 anys de l’escola institut, la Nora Ferrer i la Mar Salas, han tombat la regla no escrita que els macabres dansaires fossin sempre homes –o nens–.

La Mar i la Nora no van plantejar batalla, per bé que el context de lluita feminista –i successives victòries– dels darrers mesos els fos propici. Però van pel camí de guanyar la guerra. Calia cobrir vacants, explica el president de l’Associació de la Processó de Verges, Tono Casabó, i entre el planter habitual dels equips de futbol i bàsquet i l’institut no va sorgir cap voluntari. “Vam pensar que estaria bé provar-ho, perquè la vèiem de petites i, encara que aleshores ens feia una mica de por, ens transmetia coses”, relata la Mar. Dit i fet, sabien que mai cap noia abans s’havia enfundat el vestit negre amb els ossos d’esquelet i el crani. Però van passar els dos grans requisits de la prova sense cap objecció. N’hi ha un que té a veure amb l’habilitat física –l’expressió dels moviments– i un segon que recorda més el conte de la Ventafocs –que vestit i figurant encaixin.

Del vet tàcit a les dones se n’havia parlat en alguna ocasió, sobretot els darrers anys. Però no hi havia el que se’n pot dir polèmica o debat encès. Era més aviat una “inèrcia” de la tradició, assumeix Casabó. Un dels principals arguments que s’havien sentit tenia més a veure amb l’estètica escènica: que les corbes del pit femení podien distorsionar el dibuix de la caixa toràcica d’ossos dels vestits. Són a prop d’enterrar-lo.

El pes de la història i l’expectació

Per a l’alcalde, Ignasi Sabater, “és un pas més per adaptar la processó, una tradició de segles, als nous temps, i posar-la al dia, com ja es va fer amb la part escènica, sense perdre’n l’essència”. Malgrat això, insisteix que tot plegat ha anat amb “normalitat i naturalitat”, i el consistori no ha volgut influir-hi. Les dues noies porten bé la pressió: “Ser les primeres, per a nosaltres, ja és molt, però animem d’altres a fer el pas en el futur”, diu la Mar. “A l’institut, alguns companys estan una mica moixos en veure l’expectació mediàtica que la notícia ha aixecat”, coincideix la Nora. Potser algun, ara, es penedeix de no haver fet el pas. Però, tot i la lògica timidesa, entomen les entrevistes amb naturalitat: “Tothom ens mira, ens veuen a la televisió, a la ràdio, als diaris; però ho portem bé”, bromegen.

La preparació és intensa. Fa tres setmanes que gairebé cada vespre, si no plou o fa massa vent, recorren els carrers i places del poble fent els salts característics de la dansa, amb un ritual que s’allarga més de dues hores fins a l’escena final, a la plaça Major. Hi ha el tram del carrer dels Cargols –dit així perquè s’il·lumina amb petites làmpades amb la forma de la closca– que se’ls fa més llarg i dur, per l’estretor d’un traçat que pot afavorir que piquin accidentalment de genolls. Aquest vespre, la vigília del Dijous Sant, els organitzadors els anunciaran si han estat les escollides com a dues dansaires titulars –hi resisteixen dos nois d’anys anteriors– o només fan llum amb les làmpades ambulants d’oli. Els dos esquelets adults són el tabal, que s’encarrega de la percussió, i la dalla, que porta la tradicional eina de segar amb la inscripció en llatí “nemini parco”: “no perdono ningú”. Tots som iguals davant la mort, i aquest cop, a Verges, més que mai també en la seva dansa.

Planter per al futur

Encara, però, que aquest any no els arribi l’hora de ballar, el director de la processó explica que saltadors i llums es preparen conjuntament perquè qualsevol pugui agafar el relleu si és necessari, per indisposició o per cansament al llarg de la representació. També els convé tenir planter amb vista al futur, perquè hi sol haver baixes de manera periòdica, quan algú considera que ja ha completat un cicle o bé ho dictamina la talla del vestit, que de seguida queda curt quan algú fa una estirada de creixença.

La processó fa mobilitzar tot el poble i els de la rodalia, ja que hi intervenen 400 actors i figurants –majoritàriament veïns i familiars que viuen fora però hi estan arrelats–. Cal esmentar també la desfilada dels manaies i les escenes bíbliques tradicionals, en què històricament no hi ha hagut mai cap restricció pel que fa a sexes, amb personatges masculins i femenins. Tant Casabó com l’alcalde, Ignasi Sabater, fan broma i asseguren que tampoc innovaran tant per crucificar una Jesucrist femenina, un personatge que l’alcalde de la CUP ha personificat des de fa temps i que aquest cop –sosté, després d’anys intentant plegar– serà el darrer. El director de la processó revela que hi ha un altre noi del poble preparant el relleu des de fa dos anys, ja que “és un paper important, que no pot fer qualsevol.” Més de cinc mil persones ompliran Verges demà per presenciar el muntatge, que en els darrers anys ja ha viscut la renovació del vestuari –l’artista Jordi Rodríguez Amat va fer els actuals vestits d’esquelets– i d’alguns aspectes escènics, amb la implicació del cantautor Lluís Llach, fill predilecte del poble.

29.04
Demà, dijous sant,
es representarà la dansa de la mort de Verges, en la recta final de la processó.
1773
Any del guió
de l’actual muntatge, per bé que n’hi ha constància escrita des de 1666 i es creu molt anterior.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.