Art

Els alfabets emocionals de Miralles

La historiadora de l’art Maia Creus ha penetrat en l’arxiu d’escrits inèdits de l’artista, endreçats ara en quatre llibres

La creadora, que tindrà antològica el 2019 al Macba, acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura

A finals dels anys setanta, l’artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) va patir una crisi molt profunda. Era –recorda amb vivesa– una criatura tancada que s’havia anat endurint. No sentia, no tenia força per ser. La seva ment havia construït una torbadora imatge d’aquell estat d’ànim penós i empresonat: hi sortia ella atrapada entre una paret a l’esquena i un precipici davant dels seus peus. El 1984, quan ja estava a punt de caure a l’abisme, es va traslladar a Sud-amèrica i va demanar ajuda a un savi homeòpata. “Em va dir: ‘Salta!’ I jo, que em pensava que em moriria, em vaig salvar. Vaig plorar el que no havia plorat mai.”

El viatge iniciàtic en terres llatinoamericanes, durant el qual es va compenetrar amb la seva cultura material i incorpòria atàvica, la va canviar radicalment. “Em vaig fer humana. Vaig recuperar el meu cos fràgil i poruc. Vaig entendre el que soc: un ésser sensible.” La Fina que va tornar ja no era ni seria mai més la mateixa. I la seva obra, tampoc. “No volia ser una artista moderna, sinó tradicional. Volia fondre’m amb el tot. I el tot és la natura.” I això no tothom ho va assumir. Els més nostàlgics de la seva rica pràctica artística en el moviment conceptual no es van endinsar en l’univers de pintures que va fer brotar el seu renaixement. Alguns perquè no van voler, d’altres perquè no en van saber prou per entrar-hi. I és que mancava una peça per interpretar-les: el seu arxiu textual, desplegat en un centenar de llibretes. Un oceà d’escrits que l’artista va donar, junt amb tota la seva obra, al Museu d’Art de Sabadell, el 1999. Una munió de paraules que han custodiat els seus secrets fins que la historiadora de l’art Maia Creus ha estat la primera a escodrinyar-los.

La recerca de Creus ha culminat en una publicació, de quatre volums, que endreça l’escriptura de Miralles des de la primera lletra, el 1972, fins a la darrera, que va gestar l’estiu passat. El projecte ha estat emprès per la Fundació Ars de Sabadell, amb la col·laboració del museu. El desig de la historiadora de l’art, bona amiga de Miralles, era cercar les connexions de coneixements subterrànies d’aquests textos que l’artista va escriure “en la immediatesa de la vivència i mai pensant en la seva edició”. “Sempre ha necessitat escriure. I de tot: relats autobiogràfics, filosofia de l’art, poemes, faules, cançons, l’experiència del sagrat, cites de llibres que l’interessaven...”, explica Creus.

I aquí hi ha moltes de les claus del que és i del que ha fet, un tot inseparable. “Si bé durant els temps del conceptual la seva escriptura és més analítica, ja s’intueixen els seus neguits”, apunta l’estudiosa. De fet, aquesta és l’única part dels seus textos que sí que s’ha divulgat. La resta és (era fins ara) tota inèdita. Tot i haver posat punt final a les accions i els muntatges dels anys setanta, Miralles mai ha renunciat als seus orígens artístics: “Tenia una poesia que encara té”, defensa. Però era un treball fet des de l’intel·lecte i el seu nou estímul vital i creatiu es va desplaçar íntegrament al sentiment i a l’emoció. Aquesta va ser la metamorfosi.

El periple a Sud-amèrica va marcar un punt d’inflexió que imploren tant els textos com els quaderns d’obra que va crear a la tornada, quan es va instal·lar a París. “No són esbossos: són obra en majúscules”, precisa Creus. Unes llibretes molt desconegudes que també han entrat en el terreny de la investigació de la historiadora de l’art i que, en diàleg amb l’arxiu textual, il·luminen l’exposició Paraules fèrtils. 1972-2017, que presenta el Museu d’Art de Sabadell fins al 29 d’abril.

“Miralles va iniciar un procés de depuració i de desaparició del jo creador. Es va situar fora de la institució de l’art perquè no hi encaixava, ni hi volia encaixar”, diu Creus. L’evolució es pot resseguir en aquests quaderns d’obra, impregnats de les reflexions escrites i d’on germinen les grans pintures, algunes de les quals també llueixen al museu vallesà. En concret, una tria exquisida de peces de la ingent sèrie Memorial (mai s’ha exposat sencera i serà el pròxim repte de Creus), amb què va tancar el seu cicle creatiu i es va refugiar definitivament a Cadaqués.

A Memorial, es va capbussar en el misticisme medieval a partir de l’estudi de les rosasses de les catedrals. La disjunció entre l’esperit i la matèria, l’home i la natura, el cos i l’ànima, el cel i la terra i el jo i els altres no té espai en el seu pensament; d’aquí que sempre s’hagi sentit tan propera als sabers orientals, que sí que ho entenen com una única substància. En els seus escrits, incideix obsessivament en aquesta fusió. Per exemple, quan exorcitza el desconsol per la mort prematura de la mare, a qui sovint invoca amb la fesomia d’una òliba que sobrevola el mas de Serrallonga, a Agramunt, una finca que ja pertanyia a la seva rebesàvia. “La mare biològica és símbol de la mare terra”, revela Creus.

El sentit de pertinença al camp l’allunya del rol superb de l’artista i l’entronca amb les lògiques ancestrals de la gent humil de pagès i la seva relació amb tota forma de vida. Els ocells, com també els éssers d’aigua, poblen les seves obres. I les flors, que crea rebel amb els prejudicis del que històricament s’ha considerat la pintura femenina per excel·lència. “Arribarà a dir que el pintor que no ha pintat mai flors no sap el que és la pintura”, apunta Creus. La flor és la metàfora de tot allò que creu que ha de ser l’art: fruit i llavor. “La meva obra no és meva: és un art vivencial per a tothom. El conjunt de la meva obra és una llavor que vull que s’escampi, que sigui una motivació per als altres per fer el mateix viatge interior que vaig fer jo.”

Des de Cadaqués, segueix escrivint i les seves paraules són esperit i matèria de performances que concep amb la complicitat d’una comunitat d’artistes, de nom S’aranella, que s’ha anat forjant al seu voltant. “No formem part dels centres de poder de l’art perquè no produïm obra per explotar. No he volgut convertir la meva obra en un talonari. Jo no he treballat mai per un mercat. L’art no és una competició. Només és una cosa: ser.”

L’escriptura per fi editada de Miralles, just quan acaba de ser distingida amb el Premi Nacional de Cultura, es presentarà el 16 d’abril al Macba. I aquí, al museu català de referència de l’art contemporani, és on, també per fi, es podrà veure l’exposició antològica de la seva obra, si res ho retarda, el 2019.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic