cultura
Quimi Portet
MÚSIC
“Pateixo amb la repressió, però jo faig música per evadir-me”
Quimi Portet (Vic, 1957) retorna amb Festa major d’hivern (Fina Estampa / Quisso Records), un disc coproduït amb el britànic David Tickle (amb qui ja havia treballat a Astronomía razonable, penúltim disc d’El Último de la Fila, i Hoquei sobre pedres) que l’autoproclamat “astre intercomarcal”, de moment, presentarà a Guissona (15 d’abril), Girona (20, Festival Strenes), Cardedeu (12 de maig) i Barcelona (15, Festival Mil·lenni).
Li ha sortit un disc ple de grans ‘riffs’de guitarra...
El disc va començar així: buscant riffs primitius però engrescadors. Sóc un músic amb inclinació per aquests riffs de rock-and-roll de tota la vida, perquè tinc 60 anys i, en la dècada dels setanta, ja començava a tocar la guitarra. No és que hagi buscat primitivisme, però sí una certa simplicitat.
A excepció d’una col·laboració amb Phil Manzanera (guitarrista de Roxy Music), toca tots els instruments.
Sí, ho faig sempre perquè és divertidíssim, i delegar funcions, en aquest sentit, implica renunciar a part d’aquesta diversió. En el treball en equip sempre acabes dient que no a determinades coses a favor de l’empresa comuna.
L’obsessiona, després de deu discos, no sonar
repetitiu?
No, gens ni mica. M’obsessiona passar-ho bé, estar motivat. I qui cregui que sono repetitiu, ja s’espavilarà! Mai he intentat no sonar repetitiu o sonar-hi. No sóc un venedor de productes diferenciats pensats per fer arribar al personal en la “temporada vinent.
Hi ha una cançó, ‘Balanç sentimental’, en la qual sembla parlar de la seva generació.
Hi ha una generació, o unes quantes, que vam créixer en un moment d’optimisme total vers l’espècie humana. Semblava que el sexisme, el colonialisme, l’autoritarisme s’estaven acabant, però no únicament no s’han acabat sinó que, en molts temes, hem empitjorat.
Algun retret als de la seva lleva?
No, ni tampoc als de cap altra. Totes les generacions fan el que poden.
Va fer el disc durant els moments més convulsos de la història recent de Catalunya. Quin era el seu estat d’ànim?
En la musica pop hi ha qui fa música amb la voluntat d’intervenir políticament en el seu entorn, com feien Raimon i Lluís Llach, i qui, com Pau Riba o Sisa, en fa per oblidar la sordidesa de l’espècie humana. Jo sóc d’aquests segons. No soc frívol ni visc al marge del que passat. Pateixo amb la violència i la repressió de l’Estat. Hi havia dies en què passaven tantes brutalitats que era incapaç de posar-me a escriure o enregistrar, però jo faig música per evadir-me. No podria convertir-me en un cantant que vol canviar el seu entorn sociopolític perquè no sabria ni per on començar.
Va enregistrar el disc mentre Manolo García, en el mateix estudi, enregistrava el seu. Es van donar consells?
No, mai no ens passaria pel cap. Quan treballem plegats passem l’estona descollonant-nos, però en solitari la pulcritud és absoluta. Quan un dels dos fa un disc, l’altre va a escoltar-lo i calla. Sí que vam anar sovint a dinar plegats, però.
Què tenen d’especials les festes majors d’hivern?
Són un exemple de l’esportivitat que té la humanitat per divertir-se. No h i ha cap paradoxa més brutal, en una festa major d’hivern, que veure gent intentant ballar la conga amb anorac i a cinc graus sota zero. Fa evident que, a l’hora de divertir-se, l’espècie humana hi posa molta il·lusió, i m’entendreix.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
