Cultura

Pepe Zapata. DARRERE LES BAMBOLINES

desenvolupador de públics. J.B

“Cal un relat coherent”

Vam començar tenint un ‘ticketing’ propi; de seguida vam veure que hi havia un risc no saber gestionar les dades

Falta públic nou als teatres. Com s’hi arriba a informar-lo?

L’ideal seria que fos a través de l’educació, amb una mirada a llarg termini. Però els plans pedagògics cada cop arraconen més les arts i la filosofia. En llocs on la cultura està molt més consolidada es pot veure com el currículum escolar és molt més sensible. També hem d’entendre que no hi ha compartiments estancs. A la cultura anglosaxona els artistes transiten amb molta naturalitat del teatre al cinema, la televisió. Tenen un star system molt més fort. Aquí, només compta si apareixes a la tele.

Com es troba aquest públic nou?

La nostra feina no és només la de captar públic nou, també hem de fidelitzar el que ens va arribant i ja no treballem només amb espectadors puntuals sinó també amb comunitats,grups de gent que tenen a veure amb el teu projecte, encara que potser encara no siguin espectadors. Un projecte cultural ha d’aspirar a formar part de l’imaginari de la gent de manera transversal, començant pel veïnat.

El veïnat?

Quan vaig començar a treballar al Mercat de les Flors vam voler relacionar-nos amb el veïnat del Poble-sec. Els volíem tenir pròxims, també de públic. Però la seva sensació inicial era que no formàvem part del barri. Amb feina, ho vam anar canviant. A Gràcia, en canvi, la gent té orgull del Teatre Lliure.

Ha treballat en el teatre públic i en el privat. Hi ha diferències confessables?

[Riu] Totes són confessables. Sembla que un teatre públic hagi de vigilar molt el retorn social i no tant l’econòmic; i que un teatre privat com els del Grup Focus, hagi de primar el retorn econòmic. I tothom vigila els dos retorns. Ara, la nostra feina és que els teatres tinguin una línia artística molt clara. El cas més evident és la Villarroel: teatre contemporani d’autors vius. I probablement, la nova direcció artística d’Onyric per part de Daniel Anglès al Condal, centrada en els musicals, ens ajudarà a diferenciar encara més les programacions del Romea i del Goya. Al Mercat de les Flors, disposava d’una única base de dades, tot i que miràvem de segmentar-ho a través dels cicles; ara en tinc quatre, una per a cada teatre. Això comporta més anàlisi, però genera més possibilitats de segmentació.

Salvador Sunyer, de Temporada Alta, diu que cal programar obres populars per atraure el ciutadà i anar-li proposant peces més ambicioses. Ho podeu fer dins de Focus?

Daniel Anglès va dir en la presentació d’Onyric que el musical és una porta d’entrada. Un gran musical genera impacte, primeres experiències memorables.

Conèixer el públic és clau. No es va poder fer fins que es van crear servidors de ‘ticketing’ propi.

Va ser la primera feina que em va encarregar en Cesc Casadesús al Mercat. Els bancs venien les nostres entrades però no ens facilitaven les dades. Vam començar els teatres públics més petits (Mercat i Lliure). Ara que tenim dades, la qüestió és saber-les gestionar i prendre decisions adequades. En això treballava a TekneCultura (han col·laborat amb el TNC però també per T. Alta, el Lliure, el Liceu, 3x3, Teatros del Canal o el Grec, entre d’altres). Hi ha molta feina per fer encara en el sector.

Se sap quanta gent diferent va al teatre a Barcelona?
Encara no ho podem saber. Tenim dades d’entrades i de clients, però en canvi només poden tenir una aproximació a les dades d’espectadors. En qualsevol cas, veiem que hi ha gent que és molt fidel però molts s’han d’estrenar. El segment més clar que no venen és el dels joves (des de l’institut fins als que s’han independitzat i estabilitzat socialment). Però també hi ha molts adults que no hi han anat mai.

A qui crida una banderola al carrer?

Tot genera impacte. L’on line és molt controlable però costa molt més saber quina repercussió té una entrevista en una ràdio una publicitat en un diari. Mica en mica, podem anar analitzant motivacions de compra i de consum.

Per què hi ha la tendència que siguin tan estètiques?

La campanya del Liceu, ara, és molt fàcil d’identificar. Es diferencia de la resta. I pensa que la música és un llenguatge universal, que pot atraure molts turistes. En canvi, al teatre, depens de la paraula i això ho limita. Els cartells dels nostres teatres mirem que siguin expressius; que diguin alguna cosa. També anem renunciant a les fotos de grup mes genèriques per aprofundir en el protagonista. També el cinema s’està decantant per aquest model.

Què és més reclam: l’autor, l’actor, el director, el teatre on es programa...?

És múltiple. Ara, amb el creuament de dades podem veure quin és el públic fidel a Clara Segura. O sobre Oscar Wilde. Les motivacions són múltiples i paral·leles. El que necessitem és crear un relat coherent: utilitzar el to adequat per a cada canal però que no perdi la coherència entre tots els missatges que s’enviïn.

El teatre és irrepetible. És una experiència. Ara es prodiguen les accions a l’entorn de la funció. Però cal vigilar per un possible col·lapse?

Mira només la resposta del públic en les accions del Dia Mundial del teatre: cada cop, la gent vol saber més coses. Conèixer com és el camerino d’un actor o actriu, veure el procés d’un assaig. Són moments privilegiats. Al Mercat, vam establir les sessions de 30 minuts abans de cada espectacle per donar un marc sobre la coreografia que anaven a veure. Necessitem oferir eines i tangibilitat. És que el Tricicle ja ho fa des de sempre. Sortir a saludar l’espectador a la porta és molt efectiu. Però cal pensar en accions diferenciades en cada cas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.