Cultura

art & co

Pilar Parcerisas

Guerra i poder

DDe personalitat desbordant i verb incontenible, García Sevilla ens obsequia ara amb el conjunt d’una obra transgressora, que mostra la galeria de Rocío Santa Cruz

Honor a un passat

Ferran García Sevilla és una rara avis en el context artístic del nostre país. Mai no ha deixat de sorprendre’ns. D’una potència intel·lectual desbordant, va ser un dels artistes més rellevants dels anys setanta i de la jove generació que va trencar motlles estètics amb l’art conceptual, moviment al qual demanà una posició teòrica. Destacà en l’àmbit de l’ús de les paraules en relació a la imatge, se sabia el Tractatus de Wittgenstein de memòria i va ser l’únic que va entendre el valor tautològic del conceptual filosoficolingüístic que va tenir pocs adeptes en el nostre context, impregnat d’univers matèric i objectual per tradició i idiosincràsia. Però també executà instal·lacions de caràcter molt crític com Patrius, patria, patrium (1975-76), sobre el poder del pare, en què establí una relació entre el pare i el decadent dictador, o El far/lo del poder (1976), una instal·lació sobre la idea fal·locràtica del poder, sense oblidar que va gosar utilitzar la coberta de La Vanguardia amb el retrat de Carrero Blanco i el tractament que la premsa va donar a l’escabrós atemptat. Publicà diversos llibres i escrigué una tesi sobre l’art conceptual. Encetada la Transició, bufaven altres vents i el retorn a la pintura s’imposava en el context internacional enfront d’un art conceptual que, al nostre país, no així a l’estranger, prengué la via de la resistència. Ferran García Sevilla va trepitjar a fons l’accelerador de la pintura durant els anys vuitanta i esdevingué un dels pintors més brillants i reconeguts.

Un palimpsest digital

L’any 2008 García Sevilla abandonà l’etapa pictòrica i descobrí en el mitjà digital una altra via per posar en acció el seu bagatge intel·lectual apuntant en una direcció crítica i activista. El Macba s’interessà per fer una exposició retrospectiva del seu treball conceptual però no van arribar a cap acord en relació al contingut, presentació i curadoria, en el que ha esdevingut un dels fracassos més sonats de la història del museu. D’aquí que l’artista esdevingué encara molt més crític en aquesta nova etapa que connecta de nou amb aquell període conceptual. De personalitat desbordant i verb incontenible, García Sevilla ens obsequia ara amb el conjunt d’ una obra transgressora, que mostra la galeria de Rocío Santa Cruz, amb el títol de Tríptic la guerra. Pàgines simples et ‘alia’, que ha definit com un recorregut personal per la biblioteca universal de tots els temps, un constructe intel·lectual per a l’acció quotidiana. El conjunt de les pàgines simples que hom pot adquirir per poc preu mostren referències de diverses disciplines, com la sociologia, la biologia, la filosofia, la literatura, amb imatges de sistemes icònics de tots els temps, tant de la cultura occidental com de l’oriental, a la manera d’un palimpsest en què conviuen diferents llengües i pensaments.

Un treball crític sobre el poder

Amb el Tríptic la guerra, Ferran García Sevilla torna a una obsessió de sempre: el poder, i la guerra és un dels seus instruments. Aquest tríptic mostra l’escultura de Zeus amb els braços estesos i travessat per una fletxa, a l’esquerra; a la dreta, un guerrer jove, un dels dos bronzes de Riace trobats a sota el mar i, al mig, una Venus clàssica, tots ells envoltats de textos ad hoc per a cadascuna d’aquestes figures emblemàtiques. Un proverbi maori ens diu que “La terra i les dones són les arrels de la guerra”. Diversos textos ens parlen de la geografia del poder, de com es construeix un poder jeràrquic quan s’obté un control legal, fiscal i de territori i s’estableixen unes fronteres, o com el territori és una manifestació de l’autoritat de l’estat. Pensaments de la geopolítica, sobre la lluita dels soldats en l’antiguitat, la poètica del soldat ferit, el ritual de transformació d’un hom en un guerrer, sobre la testosterona dels soldats abans de batre’s en batalla i després de vèncer o com s’ordena el món a través de la guerra, són sentències que es barregen amb imatges de fons per escriure una constel·lació del funcionament del món. I, per acabar, una sentència clàssica d’Heràclit: “La guerra és el pare de totes les coses, rei de totes les coses: a alguns els ha fet déus; a uns altres, uns homes; a alguns els ha fet esclaus i a uns altres, homes lliures.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Catorze hores de foscor

lleida

L’emblema de Breda

Breda
ARTUR RAMON
GALERISTA, ANTIQUARI I HISTORIADOR DE L’ART

“Des del punt de vista de l’art, Barcelona és una ciutat de províncies”

barcelona

Ben a prop dels Gaudí

Barcelona

Nou disc de Lax’n’Busto, amb diversos cantants

barcelona

La ràdio es posa al dia

Girona

La frontera sud de Martí Albesa

Girona

The Unfinished Sympathy, al Yeah!

Girona

Garrigasait, premi Setè Cel

Salt