Cultura

reminiscències

miquel de palol

Acabat, inacabat

QQuè hi ha de casual i què d’intencionat en la interrupció de les grans resolucions?

Que una obra artística comenci i acabi és la conseqüència directa –i l’única possible– de la seva naturalesa abstracta i fragmentària. L’aspiració a l’obra total –tant si és plàstica com discursiva– està condemnada a la perpètua impossibilitat justament perquè no disposem d’infinits i eternitats més que en la dimensió de les idees, i en aquesta nostàlgia rau un dels elements mecànics fonamentals de l’art, i en part, i de manera en part paradoxal, la seva raó de ser: expressar en un espai i un temps limitats allò que en transcendeix els límits.

En la música, la casuística és potser més evident que en d’altres disciplines. Les peces inacabades, el recosit de Süssmayr sobre el Rèquiem de Mozart, les terminacions de la mal anomenada Fuga a tre soggetti a càrrec dels Busoni, Tovey, Walcha, Göncz, Moroney, de tants altres discrepants de l’opinió dels filòsofs de la geometria que és inacabada perquè l’esoterista Bach, fent passar la numerologia davant de la música, va trobar un supersentit només desxifrable a través dels nombres i el seu significat. Amb l’excepció de Berio, que aporta una elegant i devota solució a partir de recursos orquestrals –mal que discutible, perquè trairia un hipotètic propòsit de Bach–, hi ha els qui refregeixen els elements en joc tan sols per evitar un final abrupte, i els qui, llastats per l’excés sentimental d’imaginar que amb aquesta peça Bach culminava el seu llegat musical, introdueixen el tema principal de L’Art de la Fuga, que no apareix en l’última peça tal com ha perviscut, pensant en l’hipotètic tour de force final. Per a d’altres, seria una peça que, per l’absència del tema bàsic, no estava destinada a l’obra. Bach l’hauria deixat com un enigma a resoldre, perquè cada intèrpret ho fes a la seva manera; tot final harmònic i coherent seria acceptable, o només n’hi hauria un de correcte? Tenen les coses un acabament articulat i lògic en relació amb els antecedents? No és realisme un final abrupte del discurs artístic? Qui s’ha entretingut a acabar les Pietàs interrompudes de Michelangelo, aquells blocs de pedra esbossats? La torre de Babel del gòtic, la catedral de Saint-Pierre de Beauvais? Què hi ha de casual i què d’intencionat en la interrupció de les grans resolucions? Fermat havia trobat ell sol i en un full de paper –no devia excedir gaire el marge de l’Aritmètica de Diofant– una demostració que ha costat segles i quantitats ingents de ments pensants i de pàgines de raonaments realitzar? La majoria de matemàtics actuals estan convençuts que no, que la demostració de Fermat era errònia. O que havia gastat una broma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona

Autors compromesos

Sant Sebastià

Del paper al ferro

barcelona

El Bertrana, any a any

Girona

El monestir de Sant Maria de Lladó, BCIN

Lladó

El govern d’Aragó es retira de la causa contra Vila i Puig

barcelona

Iolanda Batallé serà proposada per al Llull

Barcelona

Zgustova presenta una Gala complexa a ‘La intrusa’