Palafrugell restaura la seva talaia
L’Ajuntament de Palafrugell adjudica els treballs per reparar fragments malmesos de l’estructura, el dipòsit elevat de Can Mario i repintar la torre
Havien proposat que els pilars tornessin a ser de ferro nu, sense pintura i protegits amb un producte incolor contra la corrosió, però Patrimoni defensa deixar-la amb l’aspecte actual
-
Treballadors de la factoria Miquel, Vincke & Meyer, al 1909, amb la base metàl·lica de la torre en segon terme Arxiu Municipal de Palafrugell - Col·lecció Joan Cartier Gallart. -
Alçat, contingut de la comunicació d'obres al consistori, per part de Joan Miquel Avellí, l'any 1905 Arxiu Municipal de Palafrugell - Fons Ajuntament. -
Els caramells de glaç pel trencament del dipòsit al 1956, durant un episodi d'onada de fred Autor: Salvador Manich. Arxiu Municipal de Palafrugell - Col·lecció Família Regí Agustí. -
Vista del complex fabril a la dècada de 1940, quan ja era en mans de la multinacional americana Armstrong Arxiu Municipal de Palafrugell - Col·lecció Família Turró Pelegrí.. -
Vista actual d'una de les zones de la part baixa del dipòsit afectada per la corrosió QUIM PUIG.
L’accés de visites al cim de la torre es va tancar a final d’estiu per prevenir riscos
L’Ajuntament de Palafrugell ultima els tràmits per posar al dia un dels elements patrimonials referents de la seva silueta urbana, la torre de l’antic conjunt industrial de Can Mario. Amb més d’un segle d’història, la infraestructura fabril ja va ser objecte d’una primera restauració d’envergadura, entre el 2001 i el 2002, arran de la seva declaració com a bé cultural d’interès nacional (BCIN). Però l’efecte del rovell i la corrosió, agreujat per la poca distància amb el litoral, fa necessari un manteniment periòdic. El 2009 van tornar a restaurar-se’n alguns dels elements –un embellidor, fixacions i soldadures metàl·liques–, però ara, al cap d’una dècada i després de mesos tancada a visites de manera preventiva, el govern local ja ha adjudicat un nou contracte –per 168.869 euros, amb IVA– per assegurar el seu domini sobre l’horitzó del nucli urbà.
El disseny del projecte plantejava, de passada, recuperar una estètica més pròxima al seu aspecte inicial, a principis del segle XX, però com que la torre és un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la intervenció restava pendent del vistiplau de la direcció de Patrimoni de la Generalitat, i la prescripció final de l’ens és mantenir l’estètica actual. Al municipi hi ha dos BCIN més, amb una altra torre, en aquest cas medieval i de guaita, a Sant Sebastià, i la platja del Port Bo de Calella–.
L’alcalde, Josep Piferrer, defensava la proposta més agosarada de “retirar la pintura amb què es va acolorir tota l’estructura metàl·lica en les dècades més recents”, ja que d’origen la base era de ferro nu i “els tècnics van recomanar recuperar-la perquè així també podia ser més fàcil detectar desperfectes i punts de corrosió”, que no pas sota la capa de pintura. Malgrat això, avançava que no hi ha d’haver cap problema a adaptar el projecte a un mer sanejament i repintat.
El color es pot mantenir
El projecte adjudicat preveia l’eliminació de la capa de pintura –amb un sistema mecànic de projecció de partícules abrasives– i l’aplicació immediata d’un producte inhibidor d’òxid transparent, un cop retirades les restes d’esmalt i assegurant que la superfície no presenta excés d’humitat, ambiental o per pluja. Però si s’ha de mantenir la imatge segurament optaran per centrar esforços en les zones més malmeses i tornar a esmaltar la torre amb el color actual. Els treballs seran realitzats per un tècnic restaurador de béns culturals o restaurador especialista i caldrà muntar una gran bastida al voltant de tota l’estructura.
Pel que fa al dipòsit superior, l’alcalde destaca que és la part més malmesa. Hi ha planxes força rovellades en diverses zones i, arran del despreniment de fragments des d’aquella altura, van optar per tancar la torre a visites a finals d’estiu. Els plans són soldar-hi noves planxes allà on sigui necessari i restituir la resta de peces trencades en baranes i ornaments, amb soldadura o un adhesiu per a metall. Respecte al color, Piferrer explica que s’havia plantejat deixar-lo amb un to fosc, més industrial, o que passés a ser blanc, igual que a mig segle XX, quan hi va lluir, primer, la A d’Armstrong, i posteriorment el logotip de la marca que la fàbrica i la torre havien adquirit amb el canvi de propietat, el 1930. Però també en mantindran l’estètica. A peu de carrer, però, sempre se la va conèixer i encara recorda per Can Mario, nom del pare de Joan Miquel Avellí –conegut amb el motiu de Joanet Mario–, que va fundar la fàbrica amb els alemanys Vincke i Meyer.
Un giny industrial
Projectada per l’arquitecte General Guitart Lostaló i amb les aportacions de l’enginyer de la gran fàbrica, Josep Maria Manich, la construcció es van encarregar al barceloní Joan Torras, que s’havia especialitzat en l’aleshores avantguardista arquitectura amb peces metàl·liques. Els treballs es van dur a terme el 1904, data esculpida encara visible en les llindes sobre les obertures de la base, i l’entrada en servei efectiva del dipòsit d’aigua va ser el 1905. L’emmagatzemament d’aigua en altura havia de garantir pressió suficient i constant perquè la fàbrica surera rendís.
Són moltes les anècdotes sobre la torre, com ara el so del corn que s’hi tocava per marcar l’inici i final dels torns de treball. O els caramells que van penjar de l’estructura el 1956, quan el dipòsit va rebentar a causa de la gran onada de fred i l’aigua que regalimava torre avall es va anar glaçant.
Amb el tancament definitiu de la factoria, a finals del 1993, el consistori va preservar la façana principal, les naus dels museus del Suro i la Fundació Vila Casas, la casa senyorial de Cal Ganxó i la torre. Però de seguida van sorgir veus per reclamar la declaració del dipòsit com a BCIN, assolida amb èxit el maig del 2000, i divulgar-lo com a símbol, amb l’atractiu d’enfilar els 182 graons de cargol que separen la base de la talaia per contemplar el poble i l’Empordanet a 35 metres d’altura.
Els treballs no s’emprendran abans del maig
El contracte adjudicat preveu que la intervenció pugui durar uns tres mesos, però al consistori –a més d’esperar el vistiplau final de Patrimoni– han decidit que els treballs no comencin abans del maig. El motiu, segons explica l’alcalde, és que el cap de setmana vinent, el darrer d’abril, organitzen el festival cultural Flors i Violes, i l’espectacle inaugural es farà divendres al vespre a la plaça de Can Mario. Així, la bastida es podria començar a muntar al maig i el procés de decapat de la pintura vella, l’aplicació del producte protector i les reparacions a la part del dipòsit no es conclourà fins entrat l’estiu. Aquestes dates tenen l’inconvenient que s’encavalcaran amb la temporada turística, però tenen el punt a favor que en principi són els mesos més secs de l’any, ja que les pluges de les darreres setmanes haurien entorpit els treballs. Un cop acabada l’actuació, el consistori preveu poder reobrir l’accés al capdamunt de la torre, un dels atractius de la visita al Museu del Suro.
