Cultura

L’art que no fa riure Rajoy

La Sala Parés exposa un conjunt de dibuixos satírics inèdits i insòlits de Francesc Artigau i Miquel Vilà sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya

Artigau: “No ho faig ni per indignació ni per ràbia, sinó per dignitat personal”
La galeria també llueix acudits històrics de Picarol i Opisso, alguns dels quals, censurats

Després del sonat cas de censura en la fira Arco de Madrid, el món de l’art, i el de la cultura en general, se sent amenaçat. Qui serà el següent a incomodar l’establishment espanyol i a ser reprimit per haver-ho gosat fer? L’obra polèmica pot estar a qualsevol lloc. L’obra controvertida, o millor dit les obres, perquè en són un munt, poden estar a la galeria més antiga de l’Estat, la Sala Parés de Barcelona. “Si una obra pixelada [Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra] va aixecar tanta polseguera, imagina’t les que tenim aquí, que tothom hi surt a cara descoberta!”, diu amb una bona riallada Joan Anton Maragall, el responsable de la galeria del carrer Petritxol i l’artífex de l’exposició Diari satíric, que es pot visitar fins al 15 de maig.

Maragall riu, sí, però el que segurament no riuria, si entrés a la galeria, seria Mariano Rajoy davant d’una caricatura en la qual surt amb el braç alçat feixista. O potser sí que riuria, qui ho sap, tractant-se d’un home tan desconcertantment inexpressiu. Tampoc està clar que el jutge Pablo Llarena acceptés de bon grat veure’s representat com un carceller d’unes masmorres laberíntiques, d’on no sembla que ningú que hi entri en pugui sortir mai més. Els autors d’aquestes peces, Miquel Vilà (Barcelona, 1940) i Francesc Artigau (Barcelona, 1940), pintors de llarg recorregut, tampoc es mostren preocupats quan se’ls pregunta si pensen que el seu atreviment pot tenir conseqüències. “Nosaltres ja som vells”, engalten, també amb un bon somriure. Gats vells de l’art i de la seva condició sine qua non: la llibertat.

En realitat, la idea de fer l’exposició no va ser pas d’ells. Aquest conjunt d’obres sobre paper tan irreverents no va ser concebut per ser exposat, és a dir, per lluir en un espai públic. Fins ara no havien sortit mai del territori íntim dels dos artistes. Com a màxim les havien enviat als seus amics (Artigau, per WhatAapp; Vilà, per correu tradicional). Va ser el galerista el que, en les visites rutinàries als seus tallers, va descobrir que tenien aquest material desat en carpetes, com si fossin coses menors. “Jo hi anava per veure les seves últimes pintures i em trobo amb això, dibuixos i més dibuixos inèdits i insòlits sobre l’actualitat; una meravella”, explica Maragall. En el cas d’Artigau, ni tan sols els tenia al seu estudi, sinó a casa seva, on els crea els diumenges –“sense forçar-me”–. “Soc com un futbolista que els diumenges els dedica a jugar a tennis”, diu Artigau. Un tennista que colpeja la pilota amb tota la força del món, motivat pel moment polític actual. “No ho faig ni per indignació ni per ràbia, sinó per dignitat personal. Per res del món vull donar lliçons ideològiques a ningú.”

A Artigau li ha agafat per traçar la figura de Llarena, fàcil d’identificar en els dibuixos pels punys de les seves camises de brodats i puntetes. “Estèticament em molesten molt les punyetes dels jutges espanyols. Veus els jutges anglesos amb les seves perruques i ja és una altra cosa.” Quan li van encarregar el retrat de l’exdegana de la Facultat d’Economia de la UB Elisenda Paluzie, va fer un salt d’alegria perquè la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) es va presentar a la sessió vestida de carrer i no amb la típica indumentària pomposa dels seus predecessors. Amb Paluzie són ara bons amics.

Del referèndum de l’1 d’octubre, Artigau n’ha creat un bonic símbol: una dona prenyada d’una urna. El títol dona la pista definitiva: El part serà llarg. I tan llarg que s’està fent. “Visc el procés amb alts i baixos, suposo que com tanta gent.” I, segons l’estat d’ànim, un dia esbossa el naufragi d’un vaixell i l’endemà torna a fer emergir la noia amb la panxa ben grossa, a punt de parir. “Tot plegat per a mi és una teràpia, ras i curt.”

Un tractament que no pensa pas abandonar mentre la cosa duri, i sap que durarà. Diumenge passat se’l va passar a la manifestació per la llibertat dels presos polítics esbossant l’ambient. Li va sortir un senyor àlbum de 26 peces.

Un procés creatiu balsàmic com el que també s’aplica Miquel Vilà, que per als dibuixos satírics adopta la firma Burvil (de Burgos i Vilà, els seus dos cognoms). Vilà, que coneix bé el món de la il·lustració per a la premsa diària perquè durant un temps en va publicar a l’Avui, diu que tot el que està passant l’afecta massa i que no pot quedar-s’ho tancat a dins. “El franquisme va crear el pitjor que es pot crear en el ser humà. I el seu llegat perviu! Vaig quedar molt decebut amb la Transició i la prova és que avui Espanya segueix sent socialment franquista: ningú és responsable de res, ningú dimiteix per res...” En les seves paròdies, tot agafa un aire animalesc. Veiem un sapastre Rajoy dalt d’un toro de cartró empès per Soraya Saénz de Santamaría a punt d’envestir un ruc català que s’hi torna amb una bona coça. Vilà s’apropia sovint de pintures de Goya per retratar, en el sentit de deixar en evidència, la baixesa moral de la plana major dels polítics espanyols. I també d’alguns de catalans: a dos dels escuders de Jordi Pujol, Salvador Alavedra i Lluís Prenafeta, els ha entaforat en un cos de porc. I tants d’altres que no en surten gens ben parats.

Caldrà veure si els censors fiquen el nas a can Parés. I si només els fastiguegen les obres de creació contemporània o tampoc poden suportar les històriques que la galeria ha seleccionat per demostrar que tan vell és el conflicte entre Catalunya i Espanya com la tradició artística de la sàtira política. Josep Costa, Picarol, va tenir prou sort de poder publicar el 1908 a L’Esquella de la Torratxa un acudit d’un chulo madrileny que intenta seduir sense èxit una senyoreta barcelonina. La sort que no va tenir Ricard Opisso amb una escena del rei Alfons XIII passant-s’ho teta en un prostíbul. Aquest, de dibuix, no va passar el filtre dels enemics de l’humor. Definitivament, tot ve de molt lluny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.