Un dimoni passional
El Liceu lidera una nova producció europea amb el debut de ‘Demon’ de Rubinstein, després de quatre anys d’espera per la crisi
Asmik Grigorian, que debuta al Liceu, refusa de fer cap altra ‘Demon’ per no oblidar els artistes absents
Aquest Sant Jordi s’estrena una ambiciosa coproducció internacional, Demon, al Gran Teatre del Liceu. D’ençà de la Tosca del 2014 que l’equipament no s’havia atrevit a fer cap aposta tan forta per culpa de la crisi. Ara, amb la complicitat de l’Helikon Opera de Moscou, l’Staatstheater de Nüernberg i l’Opèra Nacional de Bordeus invertiran prop de 400.000 euros (intèrprets i músics a part) per a Demon, aquesta òpera d’Anton Rubinstein desconeguda a Catalunya però que és un dels títols més populars a Rússia avui. El director d’escena Dmitry Bertman defineix aquest dimoni, inspirat en el poema homònim de Mikhail Lérmontov, com un personatge passional. I l’escenògraf Hartmut Schörghofer es preguntava, mentre atenia la premsa: “Estar totalment enamorat és quelcom de dolent? Ningú és només bo, ni tampoc dolent.”
La versió que proposen Bertman i el director musical Mikhaïl Tatàrnikov ha reduït dràsticament l’òpera original. Avui dura dues hores i mitja (amb 30 minuts de descans inclosos), quan l’original tenia una durada de cap a quatre hores dels clàssics de Wagner. La directora artística del Liceu, Cristina Scheppelmann, celebra que l’adaptació l’ha feta més compacta. No es perd, però, la música de Rubinstein. Tatarnikov insinua que el compositor va ser molt generós amb el dimoni perquè li va dedicar les millors melodies. Sí que es redueixen els fragments que feien de pròleg a les àries i també la part més ballada. “Sí que hi ha moviment”, matisa Bertman.
Aquesta projecte de producció es va començar a gestar fa dos anys i mig, en una producció en què Dmitri Hvorostovsky assumia el rol de dimoni. El cantant es va morir el novembre passat i ara assumeix el rol Egils Silins. El paper de Tamara, la noia que s’acabarà enamorant del dimoni, és Asmik Grigorian. Una filla de cantants que debuta al Liceu i que ja comença a sonar internacionalment arran de la seva participació a Salzburg (l’estiu vinent cantarà el rol de Salomé). Ahir insinuava que no repetiria aquest rol si no és fora d’aquesta producció perquè assumir una producció nova d’un mateix rol implica esborrar tot l’anterior i es rebel·la contra oblidar la col·laboració amb Hvorostovsky. El seu pare, Gegham Grigorian (mort fa dos anys), la va aconsellar tècnicament en la forma d’assumir el rol. Bertman celebra la participació de la cantant, de qui diu que “té tant de talent que prefereixes fer un pas enrere perquè no hi vols intervenir”. Ell es descobreix enamorat d’Asmik (no de Tamara) en aquesta òpera de seducció.
LA XIFRA
La sastreria del Liceu ha cosit 200 peces de roba
La cap de sastreria del Gran Teatre del Liceu, Cristina Fortuny, estima que són vora 180 vestits diferents els que calen per a ‘Demon’. Al costat del modista i escenògraf han anat triant les peces de roba i el seu volum i hi han estampat les formes que responien a les demandes de Hartmut Schörghofer. Ell n’està molt satisfet del resultat. Tot s’ha fet en empreses tèxtils properes, així s’ha pogut seguir de ben a prop l’evolució de cada peça. Per a cosir-ho tot, hi ha estat dos mesos i mig un equip de 16 persones. Totes les peces cal adaptar-les a cada repartiment i, si no hi ha prou marge, el teatre sabrà totes les condicions de la roba per a fer-ne a la mida de l’intèrpret.
La immensa escenografia va requerir un concurs públic. Va guanyar-lo l’empresa italiana Delfini Group perquè és la que va resoldre millor el trasllat de l’escenografia, un gran tub de 13 metres de diàmetre i 12 de llargada. Hi va cabre tot en tres camions, perquè tot és desmuntable. Era una raó de pes perquè les produccions s’han d’adaptar a les mides de tots els teatres (el Liceu és el que té majors proporcions), s’ha de poder moure fàcilment muntat i els equipaments teatrals estan molt llunys entre si. El gran globus d’on es projecten imatges per davant i per darrere, i també de dins, l’ha ideat Quim Guixà. Quilòmetre zero, sempre que es pugui.