Escriure és aventura

Venia convençuda Almudena Grandes a Barcelona lluny de la noia que va aconseguir el 1989 el premi La Sonrisa Vertical per Las edades de Lulú. En la introducció del pregó de Sant Jordi, Grandes va recordar quan a la vella seu de l’Editorial Tusquets del carrer Iradier li van preguntar si volia signar la novel·la amb pseudònim a causa del contingut eròtic del llibre, però ella va respondre“per què he de signar amb pseudònim si no em coneix ningú?” Des d’aleshores, tres dècades d’èxits i una sèrie oberta de novel·les sobre la guerra i la postguerra, fidel a Tusquets, on ha publicat els seus catorze llibres.

En presència de l’alcalde accidental Gerardo Pisarello –que va mostrar bona musculatura literària en les seves intervencions–, d’un nombre inaudit de regidors i de la presentadora Susan Buzzi, Almudena Grandes va mantenir una conversa distesa i amena amb el periodista Antonio Iturbe, que la va fer sentir-se còmoda i va actuar amb una elegant discreció marca de la casa. Cal dir que l’acte del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona va ser molt simpàtic i que Grandes es va mostrar estupenda. Iturbe va obrir foc per dir que els personatges de les seves novel·les sempre són ciutadans, gent del carrer, i que en molts moments ensenyen més que els llibres d’història.

Potser aquest és un dels secrets de la narrativa de Grandes: la seva proximitat amb el lector, amb el qual va confessar: “Són la meva llibertat, abans d’escriptora vaig ser lectora. Els lectors són el meu control de qualitat.” “Si els meus lectors no em sostinguessin hauria d’escriure el que volguessin altres persones, els responsables de màrqueting de les editorials”, va dir. També es va distanciar dels crítics quan va observar que consideraven l’estructura la ventafocs: “Una casa lletja es pot arreglar si té bons fonaments. En canvi, una casa bonica sense bons fonaments s’ensorra amb facilitat.” Anava al seu ritme habitual trepidant de conversa mentre disparava titulars: “el meu sistema és no tenir cap sistema, els personatges mai se m’amotinen, els domino fins a l’última frase” o “escriure és una aventura”, abans d’endinsar-se en aspectes familiars biogràfics, la relació amb els llibres del seu pare i del seu avi, tots dos poetes aficionats, i les males notes escolars a causa de l’excés de lectura personal. En aquest moment, i quan Iturbe li va preguntar què significava viure amb un poeta –és casada fa anys amb el poeta granadí Luis García Montero–, Grandes va afegir-hi que, tot i ser poeta, era un home normal i que mai havien competit.

El tram final de la conversa informal va ser interessant perquè quan Almudena va revelar que havia canviat d’estil des del moment en què va posar en funcionament les llibretes de notes, l’escriptora no va callar. Va avançar que estava omplint llibretes amb la coneguda història d’Aurora Rodríguez Carballeira i que titularà la pròxima novel·la La madre de Frankenstein. Alguns recordarem la novel·la d’aquesta escabrosa història de l’escriptor llibertari Eduardo de Guzman, en la qual relatava l’assassinat d’Hildegart Rodríguez en mans de la seva mare Aurora, que havia intentar personificar el superhome de Nietzsche en la figura d’una filla perfecta. La història va tenir una versió cinematogràfica de Fernando Fernán Gómez el 1977. L’assassinat es va cometre el 1933 i la novel·la explicava que Aurora havia desaparegut quan es van obrir presons i els psiquiàtrics al començament de la revolució del 36, però després es va trobar el seu expedient. En realitat va morir de càncer a l’hospital el 1955 i va ser enterrada en una fossa comuna. En aquest psiquiàtric desenvolupa Almudena la seva nova novel·la, sense data de lliurament.