De llaços, roses i poemes (grocs)

La de Sant Jordi és sempre una diada esplèndida, i més si és un dia feiner. Després de dos anys seguits caient en cap de setmana, la normalitat s’imposa. O no, perquè, ai la “normalitat”, quina paraula més sobrevalorada! I encara més ara, amb els temps que corren...

Els nens i les nenes tornen a les aules i la gent vinga a treballar, però mira que hi ha gent a la Rambla, a la plaça Catalunya i als voltants del centre de la ciutat de Girona en un dia feiner com aquest. Sigui perquè els uns van a vendre roses o perquè els altres van a comprar-ne, tothom es concentra allà. Fins aquí, tot normal. O no.

Perquè, parlant de roses, si bé és cert que els darrers anys se les han empescades totes per sabotejar la venda de la tradicional vermella, amb varietats impossibles com són les blaves periques, les blaugrana culés i les multicolors per als més excèntrics, aquest any l’estimada roja passió ha vist com la groga li ha pres part del protagonisme. “La reina és la vermella!”, crida un venedor, que casualment no en té de cap altre color.

Però, és clar, no hi ha millor campanya que la que van fer impulsar una colla de funcionaris amb uniforme blau, secundats per membres de seguretat a sou, abans del començament de la final de la copa de Rei. I això que, prèviament, mira les hòsties que van caure a Òmnium quan va proposar la campanya Una diada, dues roses, en què encoratjava a regalar una rosa vermella per tradició i una de groga contra la repressió. Sigui pels uns o pels altres, ves per on, ha estat tot un èxit. I els floristes previsors, encantats de la vida. Perquè ja poden dir que els catalans són garrepes, que, quan cal se les gasten... A la parada de la Rosa –sí, ni fet a propòsit– les dependentes estaven eufòriques quan a mig matí algú els havia demanat si li’n podien servir una de vermella i una de groga juntes. Perquè, com expliquen, ha estat fer la combinació que els les han començat a treure de les mans. “No sé si arribarem al migdia, se’ns acaben les grogues”, es lamentava com a bona botiguera. “Doncs que comprin rosers, que voldrà dir que el xicot les estima molt”, deia en Jordi –sí, ni fet a propòsit– a la parada del costat.

I no era per roses, perquè, com cada any, en venien no només els floristes, sinó també estudiants i associacions de tota mena: esportives, religioses, naturalistes, animalistes, sense objectiu lucratiu (i doncs?!)... i fins i tot formacions polítiques. Curiosament els socialistes ahir, que no era pas la Festa de la Rosa, no en repartien; o, si més no, havien fet curt ben d’hora. En una altra parada, els Ciudadanos, com sempre replicant, repartien sense gaire èxit roses d’un color taronja que espanta, tan artificial com el partit que representen. Els de l’ANC, davant per davant, tenien més demanda, repartint tota la seva parafernàlia d’aquest color que ofèn suposats demòcrates, amb les roses, els llaços i els xiulets com a articles més cobejats. “Però no estaven prohibits?”, els etziba irònicament un passavolant. “Sempre anem a la contra”, va ser la resposta.

Amb una frase digna perquè Paulo Coehlo n’aprengui, “que la llibertat deixi de ser llegenda”, Òmnium va demostrar però que, més enllà de les campanyes reivindicatives d’una diada gens normal –hi ha gent empresonada a qui no deixen celebrar ni el seu sant–, també hi ha una bona tasca en favor de la llengua i la literatura. El tradicional Estenem poesia va acaparar l’atenció de la gent que travessava el pont de ferro, amb l’estesa de poemes elaborats pels alumnes dels centres educatius del Gironès. Entre poemes de Raspall, Espriu i Vinyoli, em crida l’atenció un: “La Nora té un cabell que enamora.” Ras i curt. L’essència de Sant Jordi.