La mida sí que importa

Del Teatre Gaudí de Barcelona al Victòria. És un canvi de mides que implica molt més que posar el volum més alt, que tenir més metres per desplaçar-se. Perquè implica reconstruir la coreografia a la italiana i per a un públic que és molts més metres avall i, sobretot, perquè necessita un altaveu de màrqueting que pot fer ofegar els més optimistes. Quan els queda només una setmana d’exhibició, els d’El despertar de la primavera comproven que ha estat possible el salt de l’off al teatre comercial, com es va produir al West End i al Broadway amb aquest mateix títol (Springs awakening) fa poc més d’una dècada. El públic i la crítica beneeixen la nova posada en escena que manté aquella intimitat i aquella energia que al Gaudí arribava pels porus i ara s’irradia gràcies a la il·luminació i a una interpretació de molta veritat, tot i que la trama parli del descobriment de la sexualitat d’uns joves de fa dècades (traslladar l’escena a l’actualitat seria absolutament fals perquè ja no es produeix el secret sobre la sexualitat com aleshores).

Marc Flynn és el cantant protagonista d’aquest musical que va néixer, com de casualitat, fent volar coloms després de la satisfacció artística d’haver aixecat Per sobre de totes les coses al Gaudí (Premi de la Critica al musical del 2014). Springs awakening era l’altre musical que va aixecar la seva passió pels musicals. Quasi inconscientment, van anar veient com tots els reptes se superaven amb una certa facilitat. Van rebre el Premi de la Crítica al Teatre Jove 2016 i també premi a la revelació per a tota la companyia. Quan van tancar al Gaudí, després de sis mesos complerts de feina, van aconseguir recuperar la inversió i ingressar uns mil euros per cap, aproximadament. Ja n’estaven satisfets. La sorpresa va ser quan des de 3xtr3s els van oferir la possibilitat d’ocupar durant tot el mes d’abril el Victòria. Va ser una oportunitat que va aparèixer després que el Cabaret no presentés prou garanties per poder allargar tot el curs. La companyia es va sumar al projecte, tot i reconèixer que seria una altra aventura artística de pocs rèdits econòmics.

El Victòria ha reduït l’aforament (anul·lant l’amfiteatre i també les últimes files de platea) per convertir la sala en un espai d’unes 700 localitats com a màxim. Així, es garanteix una certa sensació de proximitat, ja hi ha caliu a partir de les 200 persones per sessió i, segons intueix Ivan Danot, de 3xtr3s, es mantindrà un peatge menor de drets d’explotació.

L’exhibidora va avançar els diners de publicitat, comenta Flynn, i durant les primeres setmanes tota la taquilla ha servit per cobrir aquesta despesa generada de la producció. Confien que tornarà a haver-hi un petit repartiment d’ingressos del teatre i també de la companyia (que s’ho reparteixen sense distingir rols principals o secundaris; només premiant el treball d’assaig dels actors que han invertit més temps que els músics). Segons els primers càlculs, amb les primeres 6.000 persones que hi van passar les dues primeres setmanes, ja van cobrir les despeses mínimes.

Danot admet que aquesta situació s’ha produït de manera puntual i que no sembla molt raonable pensar que aquest sigui un model sostenible. De fet, el mateix Marc Flynn admet que avui aconsegueix més recursos fent classes d’anglès que amb tota la dedicació i el risc amb les aventures de musicals. De fet, en pocs dies preparen el musical Aquests cinc anys al Maldà amb Anna Herebia, dirigit per Marc Vilavella (el representaran durant tot el maig). L’artista també es pregunta si és adequat repetir l’aventura d’anar a taquillatge i planteja que si aparegués una altra oportunitat caldria donar millors garanties econòmiques per als intèrprets. Si, per exemple, es consolidés una proposta per fer temporada a Madrid, caldria trobar la manera de poder cobrar sense dependre únicament de la taquilla. Però l’experiència és molt satisfactòria per a molts artistes que, sovint, debuten en el camp professional. La satisfacció de Flynn és que, a més, el repartiment ha estat entre les persones que millor s’adaptaven a aquell paper, sense contractes de personatges mediàtics.

‘Sugar’, el precedent recent

L’exemple més recent del salt del Gaudí al gran format és Sugar (Ningú no és perfecte), que amb el reconeixement del Premi de la Crítica al musical del 2015 per la seva temporada al Gaudí, van fer temporada a l’Eixample el Nadal del 2016, i ja el 2017 van saltar al Tívoli i també en breus estades al Coliseum (la darrera va acabar ahir mateix); ara, en versió castellana (Sugar. Con faldas y a lo loco). Aquest musical ha tingut un patrocinador que els ha permès no ofegar-se amb la publicitat, però manté uns nombres absoluts d’espectadors similars als d’El despertar de la primavera. La temporada 2016/17 van sumar prop d’11.700 espectadors en 26 funcions, a una mitjana d’unes 450 entrades per sessió.

També hi ha una fórmula que sovinteja en les sales del grup Balañá per estalviar-se fracassos de taquilla: contractar obres de fort impacte mediàtic amb estades molt breus. Dos exemples ben gràfics són la vinguda de Jesucrist Superstar. Arriba en la versió original en anglès i amb el mateix cantant que va debutar en aquest paper als anys setanta. Si Jesús va morir als 33 anys, l’actor Ted Neeley, que va assumir el rol en el film mític, el torna a representar als 74! Tot i això, l’ambició de la producció és notable. Amb música d’Andrew Lloyd Webber, es té per la primera òpera rock, ja que totes les interpretacions són cantades. Aquesta obra es podrà veure del 19 al 29 d’abril al Tívoli.

Un altre exemple similar és Forever king of pop, que recull les principals cançons de Michael Jackson. Amb prop de 450.000 espectadors de 10 països diferents, torna l’únic espectacle que ve avalat per la firma de la família Jackson. Un concert amb coreografies (del 27 d’abril al 20 de maig) amb més de 25 artistes en escena. O altres habituals que no podien faltar, com Vivancos, nacidos para bailar, Faemino y Cansado i Paz Padilla. El model, que negocia a vegades amb un percentatge de taquilla molt favorable per als artistes (com és el cas de les temporades de Ricardo Darín), és l’habitual del Balañá, només amb l’excepció quan fan llargues temporades La Cubana o la saga de The hole, per exemple.

La Villarroel, un viver

La Villarroel s’ha instituït com l’espai on les productores i companyies més febles fan el salt al teatre per a un aforament mitjà (de 400 localitats). És el cas de Sixto Paz, que l’any passat va estrenar-se amb Pretty i ara insisteix amb Bull. El cas més paradigmàtic és La Calòrica, que després d’una dècada rebent tota mena de distincions i saltant del Versus a El Cicló del Tantarantana, presenten aquest mes de maig Fairfly, una divertida i amarga comèdia sobre el món de l’emprenedoria. Fairfly va rebre, per cert, el Premi de la Crítica a l’obra de petit format enguany. Ara, de fet, salta d’un aforament de 100 espectadors a 4 bandes a prop de 400 en una estada de sis setmanes.