“Els festivals públics han de fer arts de carrer per arribar a tothom”

Acompanyen companyies en l’aterratge al mercat convencional. Posem l’experiència, oficina i professionals de la fira al seu servei. També tenen un lloc on estar-se gratuïtament durant la residència, poden fer l’assaig al lloc que demanen i reben una petita aportació econòmica. La ciutat és amical quant a deixar una teulada, un pati, uns altres espais per a exhibició. Es prepara, es posa a prova i s’assaja l’obra.

El programa engega el 2011 i era una de les potes que vaig presentar i tenia a veure amb una voluntat de reordenar i de donar profunditat al programa de residències, que s’havia engegat amb el Laboratori. Tenia la sensació que la fira no s’adreçava a la ciutat, sinó que anava en una altra línia. Amb la posada en marxa del programa busquem fer un projecte més permeable, que escolti críticament. Volíem que la paraula de l’altre entrés a fira i que, més enllà dels quatre dies, la fira formés part del projecte cultural de la ciutat. Per a la comunitat artística ha estat clau perquè el material que estrenen a fira arribi a bon port. El carrer és un espai canviant i difícil, i demana provar-lo moltíssim. Aquests materials artístics arriben ja cuits a fira, preparats per poder afrontar un mercat molt exigent.

De les dotze companyies participants, n’hi ha dues que no es veuran a la ciutat: Mumusic Circus, perquè ja s’ha vist a la Mostra d’Igualada –on hem fet un assessorament–, i la Vero Cendoya, que farà la residència al Regne Unit. Volem aprofundir en el treball amb les persones amb diversitat funcional, i la seva peça se centra en l’autisme. Les altres deu peces les anirem ensenyant en els propers mesos. Les companyies decideixen on i quan volen ensenyar la seva feina. De vegades, al públic –fins i tot al professional– li costa assimilar que és un assaig. Estem acostumats a jutjar, però és més difícil fer una projecció per entendre que el què estàs veient encara no està acabat.

Hem generat un bon planter i ha crescut bé. Tenim noms grossos i seria injust que ens poséssim la medalla sols a Fira Tàrrega. Hi ha festivals amb actius i passius, i el nostre passiu era que no tenim capacitat de producció com un Grec o un Temporada Alta. El nostre gran actiu, que no tenen altres espais, és el risc. I no em refereixo a arriscar-se per arriscar-se, sinó a donar oportunitats de qualitat per tal que passessin coses. Estic fart de passejar-me per llocs i veure com es jutja la producció acabada. I si no ho està, a casa nostra som molt poc generosos amb l’artista. Un espectacle no s’acaba mai, evoluciona i hem de saber veure i esperar. A Tàrrega, ens hem arriscat amb gent que no té encara un lloc en el mercat convencional. Cal veure què pot ser la peça i on pot arribar l’artista, perquè a més hi ha molt diner públic invertit. Al programa han fet residència companyies i artistes com Animal Religion, Insectotròpics, Joan Català, Íntims Produccions o Carla Rovira, entre altres.

Sí, però el públic ve après de casa. El que hem de fer és trobar les eines per arribar-hi, però a través d’aquestes experiències es valora la tasca de l’artista. Entens com treballa, i n’aprecies l’aportació al país i al mercat, el que genera la indústria cultural.

S’han apagat moltes llums, hem passat uns anys molt complicats i ara toca recuperar pressupostos públics. Ajuntar-nos en la xarxa de la Plataforma de les Arts de Carrer és un principi important per anar a més. Hem d’entendre que les arts de carrer són patrimoni, mediterraneïtat, motor de negoci, que parlen de nosaltres aquí i arreu. Continuem venent més fora que aquí. Els teatres públics londinencs programen arts de carrer per la temporada d’estiu. A Barcelona, encara és hora que hi girin la cara. Els festivals públics han de representar la totalitat de l’escena i fer carrer perquè és la forma que l’activitat artística arribi a tothom. La nostra programació per al 2018 és una relectura de l’espai públic des de la darrera actualitat. L’1 d’octubre trenca tota una manera de fer i intensifica un ús de resistència, reivindicació i lluita al carrer. No estem polititzant res, però la fira no pot quedar al marge de la realitat. Avui dia, la bellesa rau en l’honestedat. Els artistes volen connectar-hi i aquesta necessitat em dona esperança.