L’art de les emocions

Antonio López no ha tingut mai pressa per acabar un quadre. Només cal recordar el temps que va invertir en el retrat de la família reial espanyola: dues dècades. Una altra cosa és el neguit per començar-ne de noves, d’obres. Sempre l’ha tingut. Encara el té als seus 82 anys. López s’enfronta cada dia a una pila de projectes en marxa que va forjant en paral·lel, mai un després de l’altre, amb aquesta lentitud que tant el caracteritza, obstinat a conquerir una perfecció malaltissa. El que uns en diuen realisme, per etiquetar el seu art, ell en diu objectivitat. Aviat se n’hi afegirà un més, de treball, que fa temps que perseguia. “Tenia pendent pintar Barcelona, com he pintat Madrid, Bilbao i Sevilla, però m’ha costat molt decidir el lloc. He trobat una fotografia que m’inspira i la tinc penjada a l’estudi. No sé des d’on està feta, ho hauré d’esbrinar. No s’hi veu ni un tros verd, però té una franja de cel i una altra de mar que em fascina.”

López ha visitat aquests dies la capital catalana per beneir la petita exposició que li ha promogut el Palau de la Música, oberta al públic fins al 24 de juny, dins del seu cicle de propostes d’arts plàstiques de firmes de primera categoria: Bill Viola, Louise Bourgeois, Joan Miró, Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Kiki Smith... Pas mal. Serà petita, la mostra de López, ja que només aplega una dotzena de peces, però l’escultura de bronze que s’ha instal·lat a la placeta de l’edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner no és precisament de dimensions reduïdes: és el cap d’una nena que dorm, Carmen, la neta de l’artista de Tomelloso. “El cos no vaig ser a temps de fer-l’hi, perquè la canalla creix amb molta rapidesa. No entenc com no se’n fan més, de retrats de nens petits, per mi són prodigiosos.” A prop hi té un altre cap gegant, el de la Carmela de Plensa, que en principi havia de ser efímer a l’espai públic barceloní però que la pressió ciutadana va fer que s’hi quedés, no definitivament però sí que per uns anys.

López i Plensa tenen poca cosa a veure, més enllà de ser dos dels creadors hispànics més reputats. Però sí que, per diferents camins, intenten arribar a un mateix lloc: aquell en què l’art irradia sentiments i emocions. En el cas de López, no necessita variar gaire de temes per assolir-ho. La infantesa que invoca Carmen o que invocarà un futur autoretrat que està brodant a partir d’una fotografia de quan tenia mesos de vida. I la natura morta com a “símbol de vida”. Tant l’un com l’altre, de tema, estan travessats pel pas del temps, que és el tema central del conjunt de la seva obra.

A la Sala Lluís Millet del Palau de la Música llueix una selecció de dibuixos, pintures i escultures (dues de volum més contingut que Carmen) que recullen aquest univers de pensament lopezià. La mostra ha estat comissariada per Violant Porcel i Víctor García de Gomar. Si algú es queda amb ganes de veure’n més, sempre pot anar a la galeria Marlborough, que presenta, fins al 12 de maig, ni més ni menys que l’última escultura que ha gestat López, una dona despullada esculpida en marbre blanc de nom Fátima.

Josep Pla, fred

Les dues mostres reivindiquen els valors atemporals de l’obra de López. Els mateixos que l’artista vol insuflar en la vista de Barcelona que tan desitja pintar. Per impregnar-se de cultura catalana, fa poc s’ha submergit en El quadern gris, de Josep Pla. Però, pel que va dir el dia de la presentació de l’exposició del Palau de la Música, no sembla pas que l’hagi entusiasmat gaire l’obra mestra de l’escriptor empordanès. “És meravellosa la seva forma de descriure les coses, però em produeix tristesa el poc interès que té per les persones. Pla ho nua tot, menys una persona. I jo això ho trobo a faltar. És com si hagués renunciat a les emocions humanes més profundes”, va reblar.