Cultura

Vida i morts a O Courel

Diana Toucedo s’endinsa en la mitologia gallega a ‘Trinta lumes’, estrenat al D’A

“En el fons volia parlar de la fascinació pel desconegut: la mort, els mites...”, explica la cineasta gallega Diana Toucedo (Redondela, 1982) sobre el seu llargmetratge de debut, Trinta lumes. També volia parlar de “l’absència com a element clau de la unió de la comunitat”, ja sigui dels morts o dels emigrants. “És un tema que m’obsessiona, fins i tot des del punt de vista fílmic: com representar l’absència, com retratar l’invisible amb un mitjà que el que fa és retratar el visible.”

Amb aquests objectius, es va embarcar en un projecte que ha durat cinc anys, rodat a la regió d’O Courel, una de les més despoblades de Galícia. Aquest film a mig camí del documental i la ficció es va estrenar dimarts passat al D’A Film Fest de Barcelona i s’hi projecta de nou avui (sala Zumzeig, 19 h)i es poder veure el dia 1 , després de passar per la Berlinale i el Festival de Màlaga. Diana Toucedo ha seguit amb la càmera els habitants de la zona, i hi ha retratat boscos espessos, antics poblets i cases escampats per les valls, cementiris, muntanyes inhòspites, prats... Uns paisatges bellíssims castigats pel temps: sovint els mostra amb vents forts, pluges torrencials, neu...

Morts i esperits

Els morts, els esperits, les bruixes... són temes molt presents en la cultura gallega, i més encara en zones rurals aïllades com a O Courel, a la província de Lugo, a tocar de Lleó i Ourense. Diana Toucedo, que és de la costa i viu a Barcelona des de fa més de deu anys (s’expressa en un català perfecte), va estar durant dos anys documentant-se sobre el terreny, entre el 2013 i el 2015. “Entenem els temps de manera massa compartimentada, i sovint sento que no és tan així, els temps es creuen constantment”, reflexiona. A O Courel, en canvi, “hi ha un món que ja no existeix, una Galícia del passat”. “Volia parlar de certs mites que tenen integrats i segueixen vius avui dia. Es conserven tradicions, formes de vida, herències, mites... d’un passat molt llunyà, però que segueix viu. M’agrada visibilitzar que els temps estan creuant-se en un present que ens porta temps del passat i del futur.”

La cineasta considera que l’interès pels morts no és exclusiu dels gallecs: “És innat, tenim aquesta fascinació per això que no podem explicar ni entendre racionalment. Tots aquests relats i mites són molt potents en qualsevol cultura, perquè ens conformen una manera de relacionar-nos i entendre el món.” En posa un exemple: “Tota la idea que hi ha a la pel·lícula que la mort no és un final, sinó una transformació cap a una altra cosa, i tots els esperits i ànimes poden ser allà, és una manera de portar-la millor. Ens permeten viure amb més pau. Però com que no hi ha una resposta amb certesa, ens provoca curiositat.”Trinta lumes (Trenta focs), títol que fa referència a les llars d’un poblet que encara estan habitades (amb foc a la llar), es mou en el territori fronterer entre documental i ficció. Té com a protagonista Alba, una noia de 12 anys que la directora va conèixer allà. “Va ser un amor a primera vista”, recorda, i a més, estava en un moment “d’absoluta fascinació pel misteri de la mort”Graduada en muntatge el 2007 a l’Escac, Diana Toucedo ha treballat de muntadora en diverses pel·lícules, i se sent còmoda a la frontera entre documental i ficció. “És un terreny molt ric per treballar amb el llenguatge cinematogràfic, de molta exploració, d’experimentació. En començar a fer aquesta pel·lícula, primer vaig fer un apropament documental.” Però després es va adonar que el tema de la mort, la mitologia, “podia ser més visible amb eines de ficció”. “En el fons –continua– et permet ser més realista, perquè ells estan en contacte constant amb les faules, els contes, els relats... És una forma d’enfrontar-se al món i d’entendre’l.”El temps té una presència important en el film. “A Galícia el clima és molt important, marca el ritme quotidià de la vida de la gent. Des del punt de vista cinematogràfic, m’agrada utilitzar narrativament aquests elements climàtics, perquè puguin fer de relació o unió entre seqüències, personatges, espais... Un vent et pot portar d’un lloc a un altre.”El projecte s’ha allargat durant cinc anys: a més de la documentació, va rodar de manera intermitent durant un any i ha dedicat dos anys a la postproducció. La selecció a la Berlinale va suposar un premi important a tot aquest esforç. Actualment treballa ja en un altre projecte: va passar dos mesos embarcada amb el seu pare en un pesquer de la Patagònia. Va filmar el seu últim viatge abans de jubilar-se. El film es rodarà en part també a Galícia, i es titularà Puerto Deseado, el port argentí des d’on surt el vaixell. .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Panoràmica mundial

barcelona

Més gel per Nadal

Girona

Escultura de 8 metres per a un parc urbà d’art a Calonge

calonge i sant antoni

L’art del sensible

barcelona
CLÀUDIA RIUS
CAP DE REDACCIÓ I DE LA SECCIÓ D’ART DE LA REVISTA NÚVOL

“Només tindrem una cultura forta si ens ho qüestionem tot”

barcelona

El musical del sabater d’Ordis

castelló d’E. / figueres
Crítica
música

Tarda històrica

MÚSICA

Eduard Costa deixarà Els Amics de les Arts

Promoure la ciència

Barcelona