Cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

Final

C Com succeeix quan apareix el ‘The End’ a la pantalla del cinema, ara ens aixecarem de la butaca i abandonarem la sala cordant-nos la jaqueta

Tant si parlem d’una relació amorosa, com d’una novel·la, com d’una vida, el més difícil és el final. Preferiríem no acabar, però estem condemnats a la finitud. Al costat dels partidaris del final obert (que pot ser una mostra de covardia), tenim els que exigeixen un tancament wagnerià que ens sacsegi amb l’estrèpit dels timbals, i també els que prefereixen l’opció radiofònica del fade out, en què la melodia va disminuint de manera gradual fins que s’imposa el silenci –o potser una altra cançó.

Malauradament, avui dia un dels gèneres que sovinteja a la premsa és l’article de comiat. És per dir que avui aquest suplement –i, doncs, aquesta columna– s’acaba. Com succeeix quan apareix el The End a la pantalla del cinema, ara ens aixecarem lentament de la butaca –potser ens cruixirà algun os o ens notarem l’esquena– i abandonarem la sala cordant-nos la jaqueta, amb el cap ple d’escenes i de rèpliques, i de seguida serem al carrer, notarem el temps a la pell, ens assaltarà la sensació de gana o de son. Aterrarem, tornarem a començar.

Al llarg d’aquests anys de col·laboració regular, hem mirat de mantenir-nos en el nostre lloc. Hem buscat la bellesa –que és la millor venjança– enmig del naufragi, i ara ens disposem a enfonsar-nos amb l’envejable serenitat de l’orquestra del Titanic.

Benaurat lector implícit: quan he escrit articles com aquest que estàs llegint, he tendit a considerar-te com una versió millorada de mi mateix, com una persona que valora cada signe de puntuació i cada picada d’ullet. He cultivat el que creia que teníem en comú. Quan em sentia orgullós després de retocar una frase o de dedicar-te una metàfora, t’imaginava llegint-la, en solitud però alhora fent-me companyia en la distància, com jo volia fer-te’n a tu. Lector fidel o casual, lectora crítica o feliç, preferiria –espero que tu també– que la nostra relació no s’estronqués. Vull creure que ens queden articles per compartir, que hauran de buscar un altre lloc o quedaran pendents, en els llimbs dels textos, inèdits, vagues, tremolosos com una imatge congelada a la pantalla. Ara haurem de gestionar aquesta absència, recordar el que ens vam dir, enyorar-nos o bé omplir-la amb altres gestos o altres activitats –o amb silencis o amb cançons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona