Cultura

El cineasta cristià dels humils

Mor als 87 anys Ermanno Olmi, que va guanyar la Palma d’Or de Canes del 1977 amb ‘L’arbre dels esclops’

En la vigília de la nova edició del Festival de Canes, va morir Ermanno Olmi, que hi va guanyar la Palma d’Or l’any 1977 amb L’albero degli zoccoli (L’arbre dels esclops), la seva pel·lícula més cèlebre, en la qual reconstrueix la vida camperola a la Llombardia entre finals del segle XIX i principis del segle XX. A la seva època, va ser confrontada amb Novecento, film amb el qual Bertolucci també aborda el món rural amb la voluntat de fer-hi emergir una consciència revolucionària. S’hi va confrontar considerant que Novecento correspon a una visió comunista mentre que L’arbre dels esclops s’ajusta a una mena de conformisme de la Democràcia Cristiana. Encara que Olmi fos, certament, cristià, les coses són més complexes.

El cas és que poques vegades el cinema ha retratat d’una manera tan bella i rigorosa la vida rural com a L’arbre dels esclops. Olmi hi mostra els treballs al camp, l’acord amb el pas de les estacions, el ritme de la quotidianitat transfigurada per les festes, els casaments, els naixements. Tota la duresa i els sacrificis. També el classisme i les injustícies. Ho mostra amb respecte i admiració davant de la dignitat dels seus personatges humils. Amb una austeritat tan solemne com la música de Bach que acompanya les imatges.

Retorn als orígens

L’arbre dels esclops va representar per a Ermanno Olmi un retorn als orígens, al món de la seva infantesa i al lloc on els seus avantpassats van viure generació rere generació sense canviar substancialment les seves formes de vida durant segles. Havia nascut l’any 1931 al petit poble Treviglio, a prop de Bèrgam, i va marxar-ne durant la Segona Guerra Mundial (en la qual va morir el seu pare) per establir-se amb la mare a Milà.

Documentalista

En els temps del neorealisme italià, Olmi va introduir-se en el documentalisme treballant a Edison Volta, una empresa elèctrica milanesa que va crear una productora. Sempre hi va haver un esperit documentalista en aquest cineasta que va iniciar-se l’any 1959 en la ficció amb Il tempo si è fermato, sobre l’amistat entre un estudiant i el guarda d’un paratge d’alta muntanya. Després va dirigir Il posto, que narra com dos joves busquen la primera feina, i va continuar amb altres films sobre el món obrer sorgit després de l’última generació camperola.

Fugir de l’aburgesament

Tanmateix, com si fos un reflex del seu aburgesament, a Un certo giorno (1969) va abordar la crisi de consciència d’un publicista després de tenir un accident de cotxe. No va ser l’única pel·lícula d’Ermanno Olmi que ell mateix considerava burgesa. Potser per no fer-ne més va tornar al món rural, però al Vèneto, on va establir-se primer a Asiago i després a Bassano del Grappa, on va viure humilment i va fundar una escola de cinema. D’aquest retorn neix L’arbre dels esclops. No va ser la seva única grandíssima pel·lícula: resten a la memòria La llegenda del sant bevedor (1988), adaptació de la novel·la de Joseph Roth, i L’ofici de les armes (2001), sobre la mort de Giovanni Mèdici, una de les primeres víctimes de les armes de foc.

Ahir va morir, doncs, aquest cineasta humanista i espiritual, com es reflecteix en els seus films, entre els quals E venne un uomo (1964), en què fa presents els diaris del papa Joan XXIII amb la participació de Rod Steiger, i la darrera ficció, Centochiodi, sobre un Crist en el món contemporani.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Festival de Sant Sebastià

Robar i robar

sant Sebastià

La Porta de l’Infern, oberta de nou

Joan Miquel Oliver
Músic

“Tinc la sensació de ser un nen i estar descobrint el món”

BARCELONA

Contra l’abús de poder

bARCELONA

Damià Escuder, l’utòpic

Girona

Un país de llegendes

girona
Pròxim capítol:80. La verge segrestada (Santuari de Núria, Queralbs)

La vila saquejada

PALAFRUGELL
Crítica
teatre

De línia clara

Sarrià obrirà la vil·la romana del Pla de l’Horta al públic

SARRIÀ DE TER