L’ànima feta pintura

“Mai encaixo en el moment que toca i espero que així sigui in saecula saeculorum.” L’artista Antoni Llena (Barcelona, 1943) ha remat sempre contra corrent i en pendents pronunciats. Però gràcies a això pot mirar cada una de les obres que ha creat en el decurs del seu mig segle de trajectòria amb els mateixos ulls nets, sincers i honestos amb els quals les va concebre.

Es reconeix en totes. Des de les delicades escultures de paper dels anys seixanta que es desmuntaven amb l’alè, passant per les pintures que va construir als anys vuitanta, també amb papers, per plantar cara a l’ostentació del mercat de l’art, fins als dibuixos més recents, un aaaltre cop papers, que surten d’un lloc remotíssim del seu interior i que fa i desfà “sense haver de donar explicacions a ningú”. Què els uneix? “Que es dirigeixen a l’ànima de les persones”, exclama Llena.

Poder veure juntes totes aquestes obres engendrades en èpoques tan distants és un detall que ha tingut la galeria A34 amb els seguidors de Llena, que són molts però més en serien en un país artísticament madur. I és que pocs artistes catalans han aconseguit impressionar tot un Moma. Els responsables del prestigiós museu novaiorquès el van descobrir fa poc, sense tenir-ne ni la més mínima referència, en una visita que van fer a Barcelona per preparar una exposició de Joaquim Torres-García. Li van adquirir molta obra, entre la qual les últimes cinc escultures de paper de la seva primera etapa.

De fet, encara en va quedar una de lliure, que és la que es pot veure en la retrospectiva d’A34, i que no està a la venda. Llena va arribar a aquests artefactes humils després d’haver tingut un fracàs amb la pintura. La seva trajectòria està plena d’intents de ser pintor. A la pintura li té un respecte majúscul. La pintura és una cosa molt seriosa, no es cansa de dir. “Vaig començar pintant com tothom. Però se’m va fer un tap. Ho volia ficar tot. Ho volia dir tot. I això em va crear una angoixa molt gran.” La decisió va ser radical: era ell o aquella golafreria pictòrica que l’empenyia a un precipici. Va triar els petits enginys de paper: “M’alliberaven del patiment. Era un joc d’anar fent...”

Al llarg dels seixanta, en va fabricar uns 25, però no tots es van conservar. La seva fragilitat era extrema i alguns es van perdre o es van fer malbé. Els supervivents van acabar desats dins d’un modest sobre, i així van entrar en la categoria de peces dissecades. L’última que va crear, el 1969, eren unes bombolles d’aire, també preservades dins d’un modest embolcall, que li va comprar Antoni Tàpies, gran admirador seu.

A aquell Llena que només pretenia jugar, la crítica va córrer a endossar-li l’etiqueta d’artista conceptual. “No sabia ni què volien dir. No estava preparat per fer una carrera, mai vaig estar temptat de fer-ne. El món de l’art em semblava arrogant. I em vaig retirar.” Durant tota la dècada dels setanta no va produir res. “Jo no havia viscut i per ser artista s’ha de viure.” Londres va ser la seva destinació. Allà es va guanyar la vida de rentaplats de restaurants. I va veure molta pintura. “Vaig començar a entendre el món, la realitat profunda de les coses, amb la pintura. Havia tingut problemes de dislèxia. Em costava molt relacionar-me. La pintura em va ensenyar a parlar-me.”

I van arribar els anys vuitanta, els del boom de la pintura. “A mi tota aquella excitació banal em feia un fàstic terrible. Es van conxorxar tots els vicis de la pintura. Només va fer fortuna per la morbositat que va generar.” Aquest cop Llena no es va recloure enlloc. Va desafiar el soroll del corrent dominant amb una pintura feta sense els seus elements tradicionals. Feia servir papers que retallava amb cúter i que empastifava amb betum de sabates. “Em vaig sentir un calvinista de la pintura. Per arribar a aquest essencialisme, vaig rescatar l’esperit de les primeres avantguardes russes, però sense el seu dogmatisme.”

Mentre la gran majoria es van fer d’or, ell, d’èxit comercial, no en va tenir cap, és clar. De ganes de tornar a plegar no li’n faltaven, però encara es va donar una altra oportunitat per no reprimir-se com a pintor. Ara aliat amb el dibuix. De nou sense cap actitud magnificent. “Dibuixo cada dia com si fes un solitari.” “Quan me’n vaig a dormir em pregunto si demà seré capaç de fer un dibuix nou, que no copiï res del que he fet abans, que begui d’una font, no d’unes aigües estancades”, rebla.

En té fets ja més de 8.000, i més que en tindria si no n’hagués estripat uns quants dels més antics. Omple un bloc per mes. A la galeria del carrer Aribau hi exposa la sèrie del mes de maig de l’any passat. Un mosaic d’un centenar de dibuixos en els quals afloren connexions amb els pintors que més l’han corprès. “Em deixo portar per coses que no controlo. Jo soc multitud. Tots els artistes que m’han arribat s’han convertit en substància dins meu. Si jo em pogués fer transparent, sortirien ells. Aquí un Lucio Fontana, allà un Philip Guston...”

No està tan lluny de l’austeritat dels anys seixanta. El paper que utilitza continua sent el més precari que troba, fi com un tel de ceba. Però potser mai com fins ara havia gaudit tant dels significats visibles i invisibles dels colors. Llena va ensenyar els seus dibuixos a Tàpies pocs mesos abans de la seva mort. “Tens un sentit del color que jo no he tingut mai”, li va etzibar. Quanta raó.