Els marges del mirall

El teatre és enriquidor quan el públic s’hi emmiralla i descobreix altres punts de vista. Habitualment, els temes i els personatges que hi apareixen de protagonistes suposen el gruix de la societat. Però “en la nostra societat atomitzada” moltes minories queden fora de quadre, lamenta el director Lluís Pasqual. Ara el cicle NOSaltres del Teatre Lliure pretén centrar-los, treure’ls dels marges del mirall i donar-los veu pròpia. Com comentava ahir Clàudia Cedó (dramaturga que fa 12 anys que treballa amb Escenaris Especials amb una dotzena de grups de persones en risc d’exclusió social), integrar des de la normalitat aquests nous actors, a més d’enriquir la cultura també construeix una societat més justa.

El Lliure s’ha centrat només en quatre grups: la diversitat sexual; la diversitat funcional; els refugiats; i, finalment, els indigents del carrer. Fins a 150 persones intervindran en aquests muntatges que vinculen unes 40 institucions diferents. Per poder treballar-hi ha calgut establir nous protocols (molts mesos de complicitat amb els usuaris dels diferents grups) i entendre que més que exposar les seves característiques que els diferencien del ciutadà considerat model, calia expressar allò que ells volguessin. El repte és mostrar un cos d’actors molt més real i proper a la complexitat del carrer. En aquest sentit, comentava Pasqual, el National Theater, a Londres, s’ha marcat per al 2022 el repte d’integrar una quota mínima d’actors de diverses ètnies perquè el reflex de l’escena sigui més pròxim al del carrer.

Avui és el primer torn del cicle, amb Trans (avui i demà al Lliure de Gràcia). Didier Ruiz (que ja ha posat a escena avis i també adolescents) obre un nou tipus de comunió amb quatre dones i tres homes a escena que exposen la seva realitat. El director es va veure comminat a parlar-ne quan va quedar amb una mare que era activista del món trans: “No sabia com reaccionar; no en coneixia res”, admet Ruiz. La seva dignitat i amor mentre exposava el cas el feia adonar-se que “l’únic problema era jo” per poder-ho assimilar. Didier Ruiz treballa accions en què testimonis s’expressen en primera persona.

Cinema és el segon treball que es podrà veure aquesta setmana (12 i 13 de maig a l’Espai Lliure). Cedó ha fet una tria de dos actors dels seus deu grups per representar algunes de les escenes que més els han impactat. Alguns cops, mimetitzen l’escena popular filmada (com quan reprodueixen les bicis d’ET amb tres cadires de rodes elèctriques) i altres treuen la situació de mare. El treball es completa amb nou curtmetratges que s’han rodat amb els equips originals. De què parlen? Del que els interessa. Sovint, és del que els separa de la societat, però a vegades disfressat més o menys veladament.

El Lliure recupera Històries d’Istanbul (del 16 de maig al 3 de juny. Lliure de Gràcia) del darrer Grec. Aquest cop amb un repartiment d’actors professionals. És el cant per donar veu als refugiats que pateixen el tap a Turquia, finançat per una Europa insensible. La darrera aventura del Lliure és Sis personatges (30 de maig al 10 de juny, Montjuïc). L’actor Marc Rodríguez amb cinc usuaris de la fundació Arrels construeixen una biografia tan real com fictícia, escrita per Joan Yago. El director Joan Carlos Martel va comprovar com cap usuari volia explicar una mentida. Però sí que construïa una veritat molt rica quan ficcionava l’anècdota certa del seu company.

Blanca Marsillach a Tarragona

El treball integratiu (com un episodi més del teatre comunitari) conté múltiples experiències. Si també es vol normalitzar el tipus de públic que assisteix a un espectacle (incorporant també els de risc d’exclusió social com és el programa Apropa Cultura), companyies com la que impulsa Blanca Marsillach vol normalitzar els repartiments mixtos de diverses funcionalitats. En la seva gira estatal, ahir al matí va fer estada a Tarragona l’adaptació d’Historias de un día cualquiera de Pedro Muñoz Seca.