Retrats d’humanitat

Antoni Bernad (Barcelona, 1944) no es va poder estar de fer fotografies ni un sol dia de la seva vida professional. S’hi va enganxar a mitjan anys seixanta per contrarestar les imatges “tristes, avorrides i fredes” que es publicaven en el claustrofòbic ambient franquista. I es va retirar fa un parell de temporades dolgut per la decadència en la qual havia entrat el seu món, o un dels seus mons principals, la fotografia de moda, que ell no pot concebre amb presses, ni reproduint clixés, la tendència actual. Bernad és un malalt de la perfecció, de les subtileses i del sentit de l’humor, un seguit de valors que cotitzen a la baixa.

Si va estar actiu durant 50 anys, ja poden començar a comptar, que no l’atraparan pas. El seu arxiu, que va donar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, està integrat per “milions” de negatius. Davant un llegat tan ingent, el més lògic seria pensar que en té oblidada una part considerable. No és així. Bernad recorda cada una de les fotografies que va crear. Quan les torna a veure, reviu amb el seu somriure maliciós les estratègies per guanyar-se les persones que li van fer molt fàcil o molt difícil la seva feina. El d’un president Tarradellas presumit fins al moll de l’os. El d’un altre president, Pujol, que es va comportar “com un Napoleó”. O el d’un Coderch que no li va estampar la porta de casa seva als morros perquè va ser a temps de posar-hi el peu. Quan l’arquitecte va veure el resultat, es va excitar de content: “M’has tret tal com soc, un gos rabiós!” Bernad, que per alguna cosa es defineix com “un mag de la fotografia”, li va saber treure el que buscava: “La veritat del seu ser, res fingit.”

Els va saber seduir a tots, o a gairebé tots: intel·lectuals, artistes i polítics, d’una banda, i models, de l’altra, a les quals impedia que fessin “numerets” estereotipats. Preferia captar-les amb llibres, envoltades de canalla, bevent en un got de plàstic o mimant gallines. Gestos senzills, naturals, quotidians. Ell mai va fer diferències de tracte, tingués davant seu un savi Josep Pla (que, per cert, ni es va adonar que l’apuntava amb la càmera) o una fràgil adolescent explotada per la indústria de la moda a la qual, per sobre de tot, volia fer sentir respectada com a dona.

I per això, perquè en tots ells el que cercava era “la seva humanitat”, no ha tingut cap recança de mesclar-los en l’exposició retrospectiva que li ha organitzat el Palau Robert de Barcelona (fins al 26 d’agost). Amb gràcia, que d’això en sap una estona llarga. O és que no en té posar de costat el retrat d’un jove príncep Felip, avui rei d’Espanya, i una fotografia de moda amb una noia que aspira a saltar un mur que la priva de ser lliure? Si algú hi veu un missatge encobert, doncs endavant.

Tampoc es pot dir que la idea de la mostra sigui del tot seva. L’artista Antoni Llena, amb qui es coneixen des de que eren uns marrecs de nou anys, hi ha tingut molt a veure com a comissari. Ell és qui dona la clau mestra al visitant per entrar en els diversos universos creatius que ha brodat Bernad amb la seva fotografia. I és que, si bé la persona ha estat la seva matèria de treball, les seves imatges vessen símbols pertot: són “atmosferes, ambients, llums i expressions”, precisa Llena. El títol de l’exposició, Nord/Sud/Est/Oest, invoca les múltiples orientacions que Bernad ha donat a la seva obra, que va més enllà de la fotografia, ja que xucla fort de l’art, el cinema, l’arquitectura i la música.

Fer feliços els altres

L’exposició reuneix prop de 400 fotografies que tracen el mig segle de trajectòria de Bernad. També tot barrejat. “No calia fer un recorregut cronològic perquè tots els seus temps són presents continus, meandres d’un mateix riu”, remarca Llena. L’únic que el visitant es perdrà és sentir-lo explicar tantes i tantes històries que amaguen les seves peces. Però per entendre per què es va fer fotògraf i què ha aportat a aquesta disciplina, en farà prou amb una frase impresa en una paret de les sales de l’arquitecta Gae Aulenti, bona amiga seva: “Antoni Bernad és d’aquelles persones que sembla que hagin nascut per fer feliços els altres.”