Cultura

ÀLEX SUSANNA

ESCRIPTOR I CRÍTIC D’ART. COMISSARI DE L’ANY GUINOVART

“El patrimoni dels museus reviu en diàleg amb l’art contemporani”

El Museu de Lleida exposa una quarantena d’obres dels fons propis i de l’artista Josep Guinovart. D’aquesta complicitat sorgeixen noves perspectives per a les dues col·leccions

El Museu de Lleida i l’Espai Guinovart d’Agramunt han inaugurat, aquesta setmana, l’exposició ‘Agramuntophitecus. Guinovart, matèria i litúrgia’. Aplega unes quaranta obres de l’artista plàstic d’Agramunt i de les col·leccions del museu. Entre les peces, destaca el Crist de Manyanet, que s’acompanya de la ‘Creu Guitarra’ de Guinovart. O el ‘Retaule de Jerusalem’ de l’artista, que s’exposa per primer cop al costat del seu homònim. Es pot visitar fins al 22 de juliol i forma part de la commemoració del desè aniversari de la mort de Josep Guinovart. Aquesta exposició a Lleida és un homenatge a les arrels?
S’emmarca en el context de tot l’Any Guinovart, que per a nosaltres té diversos objectius. El primer és la focalització de l’atenció en les diferents facetes que caracteritzen l’obra de Guinovart. Un altre és escampar la commemoració de l’aniversari per tot el territori. Això implica la complicitat dels principals museus, públics i privats, del país. Cada exposició té un entrellat diferent, no hi ha receptes, sinó que intentem mostrar com la seva obra dialoga amb les col·leccions permanents dels museus. La del Museu de Lleida és una de les més singulars, originals i reveladores de tot l’Any Guinovart, perquè s’estableix un diàleg tremendament fecund i estimulant entre peces –algunes de molt representatives del fons del museu i altres de menys conegudes– per mostrar fins a punt l’obra de Guinovart va ser concebuda i feta en complicitat amb les múltiples tradicions de les quals ell es nodria. La seva obra es projecta cap endavant i cap enrere, i és d’aquest equilibri tens que acaba sorgint. El resultat és d’una plasticitat formidable: aquestes peces permeten descobrir l’exuberància plàstica de Guinovart. També com les seves obres, a través d’aquest diàleg, transcendeixen el quadre i esdevenen un quadre escultura. O directament en sorgeix una macroinstal·lació.
I quina perspectiva aporten sobre les peces del museu?
De sobte, agafen un nou significat. És una exposició amb la qual tothom hi surt guanyant. L’obra de Guinovart, a través d’aquest diàleg amb el passat, agafa molta potència i aquelles peces que en segons quins contextos estan com desproveïdes de vida, de sobte ressusciten. Podem veure un quadre molt primerenc de Guinovart en què hi ha com una verge i aquí estableix relació amb una verge trobada anònima: el resultat és magnífic! O veure determinades crucifixions gòtiques al costat d’altres de metafòriques de Guinovart, també és molt atractiu. Crec que marca una pauta de cara al futur: aquests museus nostres atresoren una part molt important del nostre patrimoni i els hem de fer viure, i una de les millors maneres és establir aquestes converses d’alta intensitat amb l’art contemporani.
Les peces exposades formen diàlegs múltiples o en són un de sol? Quina línia s’ha seguit per escollir les obres?
El plantejament és d’obra oberta i respon a una lògica múltiple. No pretenem condicionar excessivament el visitant, sinó al contrari: mostrar les enormes possibilitats que tenen les col·leccions del museu i també com l’art contemporani, que moltes vegades ens resulta hermètic, adquireix una capacitat de diàleg que no li suposàvem. Convidem el visitant que es passegi amb la màxima llibertat mental, simplement per gaudir d’un plantejament de diàleg associatiu lliure i transgressor.
Aquest plantejament de col·laboració i diàleg es repetirà la resta de l’Any Guinovart?
És difícilment repetible, perquè els altres museus són radicalment diferents. En un cas és Guinovart i la música; en un altre, amb les arts escèniques; en un altre, amb el disseny, l’obra gràfica, l’arquitectura...
A què fa referència el mico que dona títol a l’exposició?
L’obra del Guino està feta de dualitats. És alhora líric i dramàtic, físic i metafísic, tel·lúric i transcendent... Aquest Guino és absolutament conscient d’on venim i, en una època excessivament pagada de si mateixa, ens ho recorda sovint. Remet a una obra seva i reivindica la genealogia que el vincula a Agramunt, com a epicentre de la seva pròpia existència. Ell es veia a si mateix com a portador de moltes vides. Totes elles provenen dels animals, que vol reivindicar.
L’elecció del Museu de Lleida per fer-hi aquesta exposició està relacionada amb els darrers conflictes que han afectat aquest centre o és estrictament pel seu fons?
S’ha escollit per molts motius. En primer lloc, perquè és un dels principals museus nacionals que tenim a Catalunya; en segon lloc, per les col·leccions pròpies del museu, i, en tercer lloc, per donar vida a un museu que ha patit una sèrie de sostraccions de peces molt importants que li pertanyen. Fonamentalment, l’hem triat per motius artístics, no polítics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a