Cultura

50 anys de la primavera del 68

David Castillo

Belles metonímies

De Gaulle, Pompidou i els comunistes van tornar la història a l’immobilisme

En una entrevista que li vam fer a la seva residència de París, Bernard-Henri Levy ens va explicar una anècdota sobre el seu maig francès. Assetjat per la policia en una manifestació al barri Llatí de París, va entrar amb un grup de més de trenta companys a un bar on el seu pare li deixava crèdit i va demanar entrepans per a tots els joves revolucionaris. L’escena és semblant a la de la pel·lícula Bananas de Woody Allen, però dona una idea dels ets i els uts del que passava en el París incandescent. Feia poc que els francesos havien perdut Algèria, catorze anys de la derrota a Vietnam i el general, tot i revalidar el suport en unes eleccions, estava més decadent que els seus uniformes. El seu discurs dictatorial va ser contestat amb ira pels estudiants. La necessitat de líders era una altra constant que desconcertava la premsa, més la rància d’aquí. La imatge del contestatari Daniel Cohn-Bendit davant els antidisturbis podia ser la del personatge que s’enfrontava a De Gaulle. Queda lluny del buròcrata que fa anys que és a les institucions europees com a membre del Partit Verd alemany. Tot ha canviat, però l’anarquista Dani el Roig més, malgrat que el seu tarannà amable difereix tant de l’autoritarisme i les formes rígides dels presidents europeus, tots folrats en vestits de milers d’euros de disseny exclusiu. El trist Macron no és comparable amb la grandeur dels De Gaulle i Pompidou, malgrat els seus defectes.

Entre tots els llibres que han coincidit sobre el 1968, m’agraden determinats aspectes del publicat per Richard Vinen a Crítica. És el típic catedràtic d’un important college de Londres, que sense acabar-se d’assabentar del tema puntualitza detalls rellevants. Per exemple, revela una trobada entre Charles de Gaulle i el seu fidel Pompidou quan el general li va ensenyar el primer esborrany de les seves memòries –estem parlant de personatges que escrivien els seus propis diaris i llibres de memòries i que, com Churchill, podien arribar a guanyar el Nobel de literatura, res a veure amb els enzes que governen actualment dirigits per les grans empreses d’on entren i surten–. Pompidou li va comentar que no quedava prou clar quan s’havia transformat d’un simple soldat en salvador de la pàtria. El general li va contestar que sempre s’havia sentit així. En una altra ocasió, Pompidou recordava que el comportament dels que estaven en la intimitat amb De Gaulle s’assemblava a les monges ancianes quan evocaven la figura de Jesucrist. Vinen conclou que Pompidou admirava aquella fe, però que, criat en un ambient d’esquerres anticlerical, no la compartia. En aquest sentit podríem jutjar els membres del partit comunista txec quan van veure com els seus camarades soviètics van trencar els pactes presentant-se amb els tancs sobre les llambordes del centre de Praga. ¿Qui s’havia equivocat primer, els moderats que havien conviscut amb una ideologia intolerant o els panxacontents que s’adaptaven a tot en benefici de la prosperitat i la pau? Les lectures des de llavors podrien ser extensibles al nostre àmbit, on la democràcia instaurada pels americans per substituir el franquisme es podrien comparar amb aquestes eleccions que organitzen a l’Iraq ocupat per controlar-lo de la manera que saben. La democràcia va consolidar De Gaulle mentre els carrers bullien i tot va tornar a la normalitat. Els tancs van recuperar els txecs per al socialisme real i les bromes van quedar en les obres de Kundera i Bohumil Hrabal, una forma sublim d’acabar una denúncia sobre la intransigència dels que pretenien ser els alliberadors del proletariat.

Quan el mateix 1968, Georges Pompidou va proposar reobrir la Sorbona, els seus col·legues del partit van preguntar-li si no temia la reacció del vell i ferit De Gaulle. Va ser contundent, “el general ja no existeix, ja no és res”. Mesos després, el general veterà li explicaria com funciona la mentalitat de la gent, com s’adaptava a qui mana: “Si guanyes, França guanyarà amb tu. Si perds, pitjor per tu.” De Gaulle obtindria la victòria a les eleccions del 1968, però es retiraria el 1969, sent substituït per Pompidou, avui convertit en la bella metonímia d’un museu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona