Cultura

TONI BELTRAN

METGE A L’ABS DE SANT FELIU DE GUÍXOLS. HA RECOPILAT CENTENARS DE MOTS DE MEDICINA POPULAR

“Si hem recuperat ‘segell’, podem fer el mateix amb els «nyanyos»”

Ha aplegat centenars de termes de la parla tradicional del món sanitari en un llibre, ‘Ensenya’m la llengua’, que presenta divendres i juga amb l’expressió de benvinguda a la consulta

Amb més de 30 anys d’experiència com a metge de família, la major part a Sant Feliu de Guíxols, ha compaginat la consulta en els darrers anys amb la preservació d’expressions i vocabulari popular del món mèdic. Els havia exhibit en alguna xerrada, però ara els ha endreçat en un llibre, Ensenya’m la llengua, que presentarà demà passat, divendres (19 h), a la sala Abat Panyelles del monestir guixolenc.

Com va començar la col·lecció de termes?
Fa relativament poc, vaig adonar-me que la gent gran emprava una sèrie de paraules, amb un llenguatge viu, explícit i ric, i vaig decidir començar-les a apuntar en una llibreteta, alhora que les anava contrastant amb diccionaris i bibliografia. D’entrada, va servir per fer xerrades vinculades a l’espai del metge rural, com a apèndix del vocabulari i expressions populars sobre la medicina a la Vall d’Aro. Però de mica en mica vaig veure que se li havia de donar sortida.
Hi ha anat aprofundint...
Vaig anar trobant persones que sabien més expressions i els vaig explicar el projecte i entrevistar per mirar de contrastar expressions. He trobat molts dialectalismes i he destriat expressions mal dites o sotmeses al fenomen de la iodització característica a Sant Feliu, amb la col·laboració de moltes dones i pacients de l’Asil Surís. Però veia que s’estava perdent un lèxic que feien servir els avis i que els nets havien castellanitzat.
A què atribueix la tendència?
La televisió, la revolució d’internet, els cultismes del llenguatge mèdic... Però, com a anècdota, m’he trobat una pacient de 15 anys que va venir amb mal de panxa i quan li vaig preguntar si tenia coragre va empal·lidir i em va respondre: “Doctor, jo no em drogo.”
Posi’m exemples de paraules en perill d’extinció.
La gent ve amb pitidos a les orelles, però no pas amb fressa o xiulets. Amb sarpullits o habons en comptes de granitxades o favasses –o guiroles, fins i tot, a l’Empordà–. Els que s’atraganten, es podrien ennuegar, o encanyossar, al litoral de la Costa Brava. I els tirons dels runners, de tota la vida han estat estrebades, revinclades o revirades. Aviat segur que en direm una altra paraula en anglès.
Com es pot guarir la xacra lingüística?
Crec que és possible. Si en una o dues generacions hem recuperat a l’escola segells –que quan era petit en dèiem sellos– o voreres –abans aceres–, per què no podem tornar a parlar del rogall –quan estem afònics– o els nyanyos per comptes de txitxons. Hi ha termes condemnats als museus, com per exemple els relacionats amb el món de la pela del suro o la fabricació artesanal de taps. Però els malalts continuen anant cada dia a la consulta.
Pot ser útil a l’escola?
També, però no he pretès fer una recopilació exhaustiva, sinó un text amè. Pot servir als docents per treballar el vocabulari, però també com a testimoni –i homenatge– al parlar que ens ha llegat la gent gran i d’interès per als mateixos professionals del món sanitari.
Hi ha desconeixement entre els professionals?
Més que desconeixement, hem entrat en una inèrcia d’un llenguatge massa tècnic, en què a un pacient amb un vertigen se li diagnostica una labirintitis i si després de l’ensurt em pregunta a mi què és i li dic: “Mira, Jaume, tens un cap-rodo”, com que veu que és una cosa benigna, gairebé m’abraça. Hi ha un munt de patologies banals que es poden diagnosticar d’una manera més planera, com ara un esventrellament, raconada o rebombori, sovint en comptes de gastroenteritis. Tampoc no es tracta de reivindicar, com de vegades em diuen, un català pagerol o arcaic, però dels ictus sempre se n’havia dit feridures, i quan no existia l’Alzheimer, perquè encara no havia nascut el científic que li va donar nom, els malalts ja hi eren.
Com ha estructurat el llibre?
En capítols relatius a les parts del cos, els sentits, el sistema nerviós o la influència del món del mar, que a Sant Feliu dona per a molt. Els marejos, de fet, venen de la mar; i les ressaques, els tràngols i la mar de fons en cas de problemes; la gent que no sap quin mar navega o els que catxen, millor que no pas fer un baixon, com els vaixells de mercaderies massa carregats quan els entrava aigua per la borda.
Hi ha paraules i expressions d’altres indrets?
El 70%, potser, prové de l’Empordà i les comarques gironines. Però també hi he introduït termes propis del Pirineu, del català central i el Camp de Tarragona, com ara anar moll, de molla, quan una persona va tova o camina amb feblesa. No he entrat gaire en el parlar de les Terres de l’Ebre, el País Valencià o les Balears, que donarien per a diversos llibres.
A més del llibre i les conferències que ja ha fet, prepara algun recurs més?
He engegat un compte de Twitter i ja hi tenim més de 700 seguidors.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.