Cultura

Ferran Barenblit. situació crítica

Jaume viDAL

“Sense crítica no hi ha art”

Té sentit la crítica d’art avui?

És clar que sí. Per una banda, té sentit la crítica convencional, entesa com un text publicat en un mitjà de més o menys difusió, que comenta una exposició, etcètera. Però la crítica és molt més que això: és un conjunt extens de posicionaments que fan emergir les tensions entre la teoria, la pràctica i la recepció de l’art, acompanyant la seva lectura i ajudant a qüestionar-lo. Això es dona constantment, en formats diversos –a l’educació, als comentaris quotidians, en un blog–. Sense crítica no hi ha art.

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

La pressió a la hibridació és un tret contemporani resultat d’un món necessitat de novetats constants. Crec que, en el fons, no importa gaire. El més interessant sempre és allò que queda en els intersticis, que detectem però que no podem veure, que condiciona però no impossibilita, que permet (tot i que sigui durant un instant) entendre la història.

Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?

No tinc remei: el meu museu preferit és aquell en què treballo – o en què he treballat abans–. Al marge d’això, disfruto molt dels tots els museus, en la seva immensa diversitat. Sempre hi ha alguna cosa per aprendre. M’agraden els museus locals, que expliquen una història minúscula en termes planetaris, però extremadament reveladora. I els museus rars, col·leccions inversemblants dels objectes més inesperats. D’altra banda, m’apassiona intentar reconstruir les ideologies predominants de cada moment a partir del que veig en un museu –una cosa particularment evident en els museus antropològics o etnogràfics–. Crec que no hi ha cap museu en què no hi entraria, però detesto els previsibles.

Tàpies té successor?

Em sembla que aquesta pregunta parteix de molts a prioris que no comparteixo... Si cal contestar-la només diria “no”.

L’art català ha viscut massa dels grans noms?

Sobretot, del mateix tipus de noms, o sigui, de persones. Què fa un nom gran? Per què un artista aconsegueix una certa rellevància? No per si mateix, sinó perquè respon a les expectatives d’una elit que el revesteix d’un alè de transcendència.

Per quins artistes aposta?

Suposo que la millor resposta són aquells amb els qui he tingut el privilegi de treballar i de compartir complicitats... una llista llarguíssima! Suposo que entre ells és comuna la voluntat de fer girar la realitat sobre si mateixa amb radicalitat per qüestionar-la i subratllar les seves contradiccions. Artistes que miren el món sense solemnitat, moltes vegades amb ironia, que analitzen també la institució art, examinant les normalitats assumides amb què treballem. Amb tots ells he pogut construir projectes dels quals he après moltíssim.

Realment li interessa l’art al públic català?

Sí, tot i que no sé qui és aquest públic, en tot cas compost de multitud de petits públics. En tot cas, interessarà sempre que a l’art li interessi el públic, que faci la vida més intensa i que valgui una mica més la pena ser viscuda.

Som un poble artísticament madur?

Ni més ni menys que altres.

Els polítics es creuen l’art català?

Crec que la pregunta hauria de ser si els polítics catalans es creuen l’art. Em temo que de forma desigual. La resposta genèrica hauria de ser negativa: moltes vegades l’art, com el conjunt de la cultura, s’ha entès des d’un punt de vista utilitarista, com un actiu per inserir-se en l’economia i l’imaginari global. Però també hi ha polítics sincerament convençuts que l’art i la cultura són imprescindibles per al progrés de la societat.

No hi ha cap museu en què mai no hi entraria

Nascut a Buenos Aires al 1968; arribat a Barcelona al 1977 com a part de l’exili de la dictadura argentina; va estudiar història de l’art a la Universitat de Barcelona (1991) i museologia a la de Nova York (1995). Entre 1996 i 2001 va comissariar diversos cicles de l’Espai 13 de la Fundació Miró i la col·lectiva Ironia. Ha estat director del Centre d’Art Santa Mònica (2002-2008), del CA2M de la Comunidad de Madrid (2008-2015) i, des de 2015, del Macba. És un defensor del poder transformador de les institucions culturals i els museus per tal d’exercir canvis positius en la societat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.