Cultura

De l’èxit, tot se n’aprofita

Cinema i televisió potencien els esqueixos en què, de la coralitat dels personatges, es passa al protagonisme en noves pel·lícules i sèries

Les creacions derivades són una manera de minimitzar els riscos dels productors
L’animació ha generat molts esqueixos, però se’n troben en el cinema d’autor i el més comercial

Tot està inventat. La mitologia grega estava formada per un univers de déus, semideus i herois que interactuaven entre ells, però en què també cadascú podia assolir un món propi. Pel broc gros, el mateix que en el món de la cultura popular contemporània, sobretot en el camp de la televisió i el cinema: l’esqueix. A partir del nucli coral d’una sèrie o una pel·lícula, un dels personatges pren protagonisme propi en una altra producció.

És el cas d’una de les estrenes de la temporada, Han Solo: Una historia de Star Wars, que arriba als cinemes demà passat després de passar pel Festival de Canes. La saga galàctica s’ha abonat als esqueixos en format de superproducció, i ara coneixerem la història de Han Solo, potser el personatge més carismàtic d’aquest univers. Almenys mentre l’interpretava Harrison Ford.

Tot i l’actual emergència, l’esqueix ni és nou ni es limita al món audiovisual. Mark Twain en va crear un, que algun opinen que és una seqüela de Les aventures de Tom Sawyer: Les aventures de Huckleberry Finn. En aquest cas, la diferencia entre seqüela i esqueix és que el protagonista canvia.

També el còmic ha tingut els seus esqueixos. En l’origen, Popeye era un personatge secundari en una tira de Segar titulada Timble Theatre. Amb el temps, el personatge va prendre força fins que va tenir tira pròpia, de què saltaria als dibuixos animats.

Panini acaba de treure un còmic que és un esqueix de la franquícia James Bond: Felix Leiter. Aquest agent de la CIA, apareix en vàries pel·lícules de 007 interpretat per diversos actors. És el cop de mà que necessita l’autosuficient Bond en determinades ocasions. Ara té còmic propi.

Tot i que l’èxit no sempre és equivalent a l’obra de referència, hi ha sèries, sobretot a la televisió, que han igualat o superat l’acceptació de l’original. Així va ser amb la comèdia televisiva Els Roper, que era una sèrie derivada d’Un hombre en casa. O Lou Grant, l’esqueix de The Mary Tyler Moore Show, és a dir La chica de la tele. Lou Grant ha esdevingut un del periodistes més populars del món de la ficció.

Millor trucar a Saul

Una de les millors sèries de la dècada, Breaking Bad, ha tingut la seva sèrie derivada protagonitzada per un advocat de pocs escrúpols: Better call Saul. En aquest cas, la potència de l’obra mare deixa a l’ombra la que se’n deriva.

Cheers, la sèrie que reunia en un bar una colla de singulars clients i que en els primers episodis va ser un desastre d’audiència fins a capgirar tendències i ser un gran èxit, va tenir també el seu esqueix: Frasier, que gira al voltant del psiquiatra Frasier Winslow Crane. Entre les sèries Cheers i Frasier, l’actor Kelsey Grammer va interpretar el personatge durant 20 anys.

A l’Estat espanyol, tenim un clar exemple de com d’una sèrie d’èxit en pot sortir una altra tan o més reeixida. Aida és l’esqueix de 7 vidas. Aquí es pot veure que una de les claus dels esqueixos és trobar el personatge singular que, capítol a capítol, va fer créixer la sèrie i, finalment, en demana una de pròpia.

Més habitual en les sèries, que tenen un format seqüenciat més propens a la fidelització de l’espectador, els esqueixos estan assolint un paper cada vegada més rellevant en el cinema. Hi juga a favor l’evolució cap a les sagues i els episodis dels films de més èxit, que esdevenen una mena de sèries a gran escala. L’univers en expansió de Star Wars necessita nous arguments, i explicar la història de cada personatge és un filó interminable. Es rumoreja que hi haurà esqueixos d’Obi-Wan Kenobi, Jabba, Yoda, Boba Fett... Però no és l’única saga que aposta per la fórmula. El superheroi de Marvel Wolverine (Lobezno en castellà) ja tenia còmic propi (va néixer el 1974 a L’increïble Hulk), però la seva vida en el cinema, encarnat per l’actor australià Hugh Jackman, és un esqueix en tota regla: després de destacar a X-Men (2000), va tenir pel·lícula pròpia a partir del 2009.

En el camp de l’animació, hi ha hagut uns quants personatges que s’han independitzat. El gat amb botes d’Shrek, amb la veu d’Antonio Banderas en la versió doblada al castellà, va tenir pel·lícula pròpia el 2011. Els minions, els petits i simpàtics personatges grocs de Gru, el meu dolent preferit, van protagonitzar una pel·lícula el 2015, i els pingüins de Madagascar van tenir sèrie de televisió i, el 2014, es van posar de llarg en el cinema amb Els pingüins de Madagascar.

En el cinema d’imatge real es troben exemples més llunyans i en tota mena de films. Rosencrantz i Guildenstern han mort té com a protagonistes aquests dos personatges de Hamlet. Tom Stoppard els va posar al capdavant del repartiment d’una obra de teatre, i ell mateix la va adaptar al cinema en un film que va guanyar el Lleó d’Or de Venècia el 1990. En el cinema independent nord-americà, Kevin Smith es va donar a conèixer el 1994 com a director de Clerks, i ell mateix hi apareixia encarnant el secundari Bob el Silenciós, que anava sempre acompanyat de Jay. El 2001, Smith va estrenar Jay y Bob el Silencioso contraatacan , i han aparegut en nombroses produccions de cinema i televisió. En el terreny més comercial, El rey Escorpión (2002), protagonitzat per Dwayne Johnson The Rock, és un esqueix de La mòmia.

Han Solo, Chewbacca i ‘El Falcó Mil·lenari’

“Ha estat tota una aventura. No ho canviaria per res”, diu un dels personatges de Han Solo: Una historia de Star Wars. I aquest ha estat una mica l’objectiu d’aquest esqueix, la desena superproducció de la saga (després dels vuit episodis i Rogue One), que narra les aventures del jove Han Solo, abans d’aparèixer en l’episodi IV). Alden Ehrenreich s’esforça en el repte gairebé impossible de donar la talla interpretant el personatge que va fer famós Harrison Ford: la seva vida de lladre i traficant al planeta Corellia, el seu amor de joventut amb Qi’ra (Emily Clarke), la trobada amb el contrabandista Beckett (Woody Harrelson) i la seva banda, l’intent de robar un carregament del valuós metacombustible Coaxium... L’Imperi està en plena expansió i, fora dels seus dominis, el poder està en mans de perilloses organitzacions criminals com ara Crimson Dawn, dirigida per Dryden Vos (Paul Bettany). Pel camí, Han es guanyarà el cognom, Solo, intentarà convertir-se en el millor pilot de la galàxia, farà amistat amb l’entranyable Chewbacca i quedarà fascinat per una nau que vol per a ell, El Falcó Mil·lenari.

El nou film de Star Wars ha estat dirigit per Ron Howard (Apol·lo XIII, Una ment meravellosa), que va substituir a mig rodatge Phil Lord i Chris Miller. Comparat amb Els últims jedi, perd interès en la lluita interior del bé contra el mal i en la psicologia dels personatges. Han Solo navega en tot moment per les aigües del cinema d’aventures lúdic, lleuger i sense més ambició que entretenir. Visualment, suposa un retorn als efectes digitals, tan presents en els episodis I, II i III.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.