Lluita i resistència

Joaquim Jordà va realitzar fa pràcticament quaranta anys Numax presenta, un documental a petició dels treballadors d’una fàbrica de petits electrodomèstics del Clot que, després que els propietaris fugissin deixant-los a l’estacada, van autogestionar l’empresa durant un temps. L’esperit combatiu i llibertari de La fábrica de nada, estrenada entre nosaltres un any després de sorprendre a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, em recorda el de Numax presenta i també el d’altres documentals lliures de Jordà que introdueixen elements ficcionats o dramatitzats. La fábrica de nada, un film col·lectiu dirigit pel portuguès Pedro Pinho, és una ficció inspirada en el cas d’una fàbrica d’ascensors autogestionada pels seus treballadors quan els propietaris van abandonar-la poc després de la Revolució dels Clavells.

Pinho i els seus guionistes, però, ho traslladen al Portugal actual en què, com en altres llocs d’Europa en temps de la globalització, els accionistes d’una fàbrica inicien el procés de deslocalització. En el curs de tres hores sense pèrdua, el film tant conté elements pròxims al documental militant com es converteix en una comèdia musical amb escenes que representen la victòria imaginària dels treballadors que han ocupat la fàbrica: el cinema com una forma d’alliberament. Els números són coreografiats per un personatge aliè als fets que, intuint-se com una mena d’alter ego del director, va interaccionant amb els treballadors fins a crear amb ells una altra realitat sense que el film deixi de banda quin és el destí real de la fàbrica. Un film de lluita i resistència que, per això, no vol ser desencantada: de derrota en derrota cap a la victòria final.