Cultura

Sobre l’absurditat

Francesc Parcerisas publica ‘Un estiu’ (Quaderns Crema), dietari del 2014, en què evoca els seus companys generacionals Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer

“La mort dels amics de l’adolescència em va permetre trobar el nexe tràgic del llibre”
“Els últims anys a Vilanova m’han permès recuperar les sensacions del mar i la platja”
“Donem massa importància a tot plegat. Voldria saber com és la no vida per poder jutjar”
“A ‘Un estiu’ hi ha una unitat, una mena de trama o ordit, que és molt punyent perquè implica comiats”

Feia mesos que Francesc Parcerisas (Begues, 1944) remenava les llibretes i els apunts dels últims anys amb la idea de presentar un llibre sobre tres estius. Finalment, ha decidit centrar la redacció en el 2014 a Un estiu (Quaderns Crema), en què apareixen els retrats de dos dels seus companys i interlocutors des dels anys universitaris, els poetes Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer, morts el gener del 2015. La unitat elegíaca conté retrats de la seva mare i d’alguns amics del passat desapareguts prematurament. Durant la conversa, el poeta es mostra feliç i ple de vida. Xerrem a la seu de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès. Quan li pregunto si els dietaris tenen a veure amb els obituaris que va publicar en el suplement Cultura del nostre diari, respon: “No va ser ben bé així. Porto una mena de dietari en llibretes i notes d’ordinador en què apunto coses. De tant en tant me les miro per comprovar si hi ha temes que tenen connexió, i quan casualment vaig obrir les del 2014 em vaig adonar que una sèrie d’entrades coincidien en la pèrdua dels amics: alguns, perquè havien mort físicament, com el Jaume Vallcorba i el Manuel Serrat Crespo, i d’altres, com el Josep Miquel Sobrer i el Carles Miralles, perquè en aquell moment estaven greument malalts i els havia visitat durant l’estiu o havia parlat amb ells. Hi ha els comentaris de Sobrer quan va decidir tornar als Estats Units, se li va reproduir el tumor que tenia al cap i va decidir no fer-hi res. Tant Miralles com Sobrer van morir pocs mesos després, amb pocs dies de diferència. Eren els meus dos grans amics de l’adolescència, dels anys de la universitat. Això em va fer pensar que hi havia un nexe, tràgic en aquest cas, en les desaparicions, el sentit del pas del temps a través de la gent amb qui has tingut afinitat. Amics que havien estat tota la vida espàrrings dels intents d’escriure, de les provatures o de les mateixes vides compartides.”

A partir de la constància dels apunts, Parcerisas va decidir lligar l’últim estiu dels amics desenvolupant les entrades, que eren més breus, afegir-ne alguna a través dels records i barrejar-les amb textos sobre lectures, observacions i un segon tema, que era l’estiu. Un estiu que el poeta passa, sobretot, a Vilanova i la Geltrú, amb unes inèrcies que li serveixen per descriure la platja a primera hora del matí quan baixa a banyar-se, l’itinerari per carrers, botigues i racons fins a passar sota les vies que travessen la localitat: “L’estiu per a mi era l’associació amb la platja i el mar, en aquest cas des de Vilanova i la Geltrú, però pensant en els anys de nen, quan estiuejava amb la família a Coma-ruga, ben a prop de Vilanova i amb un paisatge semblant. Em va costar trobar els nexes perquè tenia un projecte anomenat Tres estius. Quan el vaig deixar llegir a uns amics, van observar que hi havia una de les parts que estava acabada, cosa que em va fer afrontar el llibre sobre el 2014 en solitari. També hi havia un problema de to amb les dues parts restants. A Un estiu hi ha una unitat, una mena de trama o ordit, que és molt punyent perquè implica uns comiats tristos. Ja veurem què passa amb els altres estius, si algun dia els recupero...” El recorregut per la ciutat del Garraf, el trajecte fins a les esplendoroses platges de Ribes Roges, amb les praderies tocant el mar, té elements descriptius d’alta literatura. Parcerisas actua com un nouvingut discret, que gaudeix tant d’un forn de pa com de la lectura d’un assaig de Gombrich, uns trajectes en què el llibre també es cou: “M’agrada molt el mar, de sempre. Potser perquè de petit hi passàvem una temporada molt llarga d’estiu, des de Sant Joan. Aquests anys a Vilanova m’han permès recuperar aquestes sensacions, el mar a primera hora del matí, amb un senyor que baixa amb el barret, la cadireta, la tovallola i el llibre. A primera hora no fa massa calor i m’ho passo bé llegint o badant. Entrar al mar per nedar o per remullar-me és una delícia. Quan comença la calor i arriba més gent, aleshores em retiro. És el mateix tipus de platja que a Cubelles, Cunit, Sant Salvador, Coma-ruga i Calafell, que m’agraden molt, de sorra fina. Un altre dels temes és la relació amb la meva mare, que encara és viva, però que avui és un vegetal, que no ens reconeix i no es pot bellugar del llit. Necessita ajuda per a tot: se li ha de donar el menjar, se l’ha de netejar... El 2014 començava el seu deteriorament cognitiu sever. Per tant, m’adonava que els amics més joves desapareixien, i també la gent més gran. T’adones que els pares es fan grans i sovint deixen de ser les persones que han estat, que han volgut ser, que ens han marcat. Veiem la fragilitat de tot plegat, que en el llibre s’estableix com una meditació sobre l’absurditat de la vida. De fet, la vida és com un misteri, que realment no té gaire sentit, com el mateix càncer, en què les cèl·lules malignes es reprodueixen. Sobta que siguin tan poc intel·ligents per reproduir-se fins a la mort sense adonar-se que estan destruint allò que les alimenta. La fi de la persona és també la seva fi.”

El pas del temps que accentua en molts dels paràgrafs dota Un estiu d’un caire més existencial, en què els elements elegíacs contrasten amb la vida de la ciutat, tant de Vilanova i Cadaqués com de les vistes de Barcelona des de Vallcarca, des de l’antic hospital militar on està ingressat Carles Miralles. La reflexió de Parcerisas envaeix totes les entrades del llibre, amb ingredients notables com ara la descripció del traductor Manuel Serrat Crespo com un Orson Welles, i el record d’un llibre de Cristina Fernández Cubas. Parcerisas em somriu mentre parla d’aquestes absurditats de la vida, el fet de tenir fills “que acabaran com nosaltres o com els nostres pares”. Va més enllà: “Crec que donem massa importància a tot plegat. M’agradaria saber com és la no vida per poder jutjar amb perspectiva. En la línia biològica, pensem que la mort dels pares entra en la lògica... Hi ha aquesta teoria que la vida s’allargarà fins als 140 o 150 anys, però fins i tot en això serà injusta, perquè només hi arribaran els rics; els pobres continuaran en una segona divisió biològica.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

“Picasso descobreix París” exposa 19 obres de Cézanne, Degas, Gauguin o Toulouse-Lautrec

Crònica

Prop del cim

Secrets de família

Girona

El repte dels fons digitals

Girona

Un déu salvatge i molt trapella

Sitges

Planeta independent

Girona
Infantil

Aventures amb ‘Els Cinc i la vall dels Dinosaures’

Drama

Isabelle Huppert esdevé ‘Madame Hyde’

Drama

Vincent Lindon investiga ‘La aparición’