Llibertat concedida

Havent realitzat Gloria, el xilè Sebastian Leilo havia acabat Una mujer fantástica (i, per tant, no se sabia que hi guanyaria l’Oscar al millor film de parla no anglesa) quan Rachel Weisz va convocar-lo perquè dirigís l’adaptació de Disobedience, novel·la de la britànica Naomi Alderman que narra la relació conflictiva d’una fotògrafa, Ronit Krushka, encarnada per Weisz i establerta a Nova York, amb la comunitat jueva ortodoxa de Londres un cop hi retorna temporalment arran de la mort del seu pare, el rabí, i, a més, hi reviu la passió juvenil amb una dona (Esti Kuperman/Rachel McAdams) que va precipitar la seva fugida mentre l’altra va restar atrapada en el món que condemnava el seu amor.

Les protagonistes dels dos films anteriors de Leilo viuen a la seva diferent manera un conflicte amb normes i prejudicis socials. Tanmateix, encurioseix que Rachel Weisz hi pensés essent productora de Disobedience. El cas és que Leilo ha assumit la proposta representant amb certa fredor aquesta tensió en una comunitat jueva en relació amb dues dones desobedients interpretades per unes actrius esplèndides. Resulta, però, que elles, amb sensibilitat gestual, fan una pel·lícula sobre el desig mentre que el director sembla que en faci una altra, menys alliberadora. D’aquí que la seva desobediència resti minimitzada: sobretot en el cas d’Esti, que mai no havia sigut desobedient com Ronit, la seva llibertat sembla més una concessió patriarcal que una conquesta feta a partir del desig. Leilo no acaba mai de fer pel·lícules alliberadores. Com tampoc sembla saber com acabar aquesta pel·lícula encadenant-hi diversos finals possibles.