Jaume Benavente és un home alt de moviments lents. Li agrada córrer a la vora del Besòs. I passejar de manera atzarosa pels carrerons d’allà on sigui. També enraona de manera pausada, prenent la mida a cada paraula abans d’incorporar-la a la frase. Somriu sovint, però el seu somriure transita entre la il·lusió del nen rosset que va passar part de la infantesa al Brasil –el viatge marca la seva obra, perquè va marcar prematurament la seva vida– i el regust amarg de no ser on creu que li correspondria. De no poder-se dedicar a la seva passió amb la intensitat i l’exclusivitat que voldria.
Presenta L’home que llegia Miquel Strogoff (Més Llibres), una novel·la de paisatges i de reflexions, de personatges, com és habitual en Benavente. L’Abel Lamartí comença a fer de guarda forestal a Riba-roja d’Ebre. És un foraster i es relaciona amb altres forasters. Les vivències del present –com la relació amb la Lise o un succés desagradable amb uns gossos salvatges– el retornen a les del passat, amb el seu pare, la seva exdona i el fill que van tenir.
‘L’home que llegia Miquel Strogoff’ reuneix bona part de les seves constants com a autor, com ara la presència del riu.
És veritat. Escric a partir d’afinitats i fòbies, d’atraccions i repulsions, també des de l’estranyesa, la curiositat o la fascinació. Els rius, com les illes, la frontera, els paisatges marginals o les veus secundàries m’interessen, són un material narratiu molt important per a mi. A L’home que llegia Miquel Strogoff hi ha l’Ebre, que ja era present a la meva primera novel·la, Vides invisibles, publicada el 1994.
També el protagonisme en mans d’un home solitari, reflexiu, observador... una mena de ‘flâneur’ que, en aquest cas, fa de guarda forestal...
Per escriure crec que és imprescindible la solitud. En el meu cas, intento que vagi acompanyada d’observació i de reflexió, que jo sovint treballo a partir del passeig i el viatge. Cada vegada més m’interessa la figura del flâneur, jo mateix ho soc, en certa manera. Abel Lamartí, la veu narradora, que discorre en forma de monòleg interior o flux de consciència, és un personatge amb el qual m’identifico.
Per tant, és un ‘alter ego’?
Té coses meves, tant pel que fa a determinats gustos musicals, literaris i pictòrics com a la seva actitud davant de la vida i de l’adversitat.
Més constants: el viatge, físic i, és clar, el mental...
El viatge físic m’ajuda a trobar les històries, diguem-ne que no busco escenaris on situar una idea preconcebuda sinó que el relat sorgeix del paisatge, sovint de manera casual, per atzar. M’agrada sentir-me als llocs, amarar-me de la seva atmosfera, però també valoro el viatge mental, com paleso a la novel·la citant un llibre de Judith Schalansky.
També trobem el viatge com a aspiració, com a realització vital. Ho dic perquè el protagonista acompanya el pare a complir el seu somni: fer el Transsiberià...
La vida de l’Abel Lamartí pren un sentit nou en ajudar el seu pare en el seu somni, un viatge crepuscular i alhora alliberador: de la petitesa i la decadència al misteri de l’horitzó i l’inconegut.
A més de les constants de contingut, Benavente és un autor constant?
Tinc cinquanta-nou anys i escric amb voluntat de ser escriptor des que tenia setze anys. Suposo que podem parlar de constància, malgrat els mals moments.
En un mercat complicat com és el de la literatura són tristament habituals... Ha pensat mai a llençar la tovallola?
Sincerament, no. Un escriptor ho és sempre, fins i tot quan no escriu.
I per què escriu, doncs?
És la meva manera d’estar al món, d’explorar-lo i alhora d’endinsar-me en mi mateix.
Seguint amb els elements que apareixen a l’obra, hi trobem l’amor en segona oportunitat, fugaç però intens...
L’amor, i sobretot en segones oportunitats o fins i tot en la seva absència, és un dels temes més atraients. No parlo de desig, ni d’enamoraments, sinó d’alguna cosa més complexa.
I també tenen pes les relacions paternofilials. El protagonista amb el seu pare i, per altra banda, amb el seu fill...
És un assumpte recurrent a la meva obra i que en aquesta novel·la volia que fos un dels seus eixos centrals. Però no vull explicar gaire cosa perquè és millor que el lector ho trobi al text...
La seva narrativa demana una lectura lenta, com les descripcions que fa, en què barreja paisatges presents que rememoren els passats. “Si veus el paisatge dins teu, tens el relat”, hi llegim. Una declaració d’intencions en una societat que cada cop ofereix menys temps a tot, en què el consum ha de ser immediat...
És ben bé això, una declaració d’intencions, de caràcter personal i també literari. Reivindico el paisatge com a personatge, la mirada com a eina per percebre’l i la lentitud com la millor manera d’endinsar-t’hi. Com a estratègia narrativa, m’agrada utilitzar la superposició no només de paisatges sinó també de temps, és a dir, barrejar l’evocació i la trama o trames lineals.
Juguem a la prova del productor de cinema: descrigui amb poques paraules ‘L’home que llegia Miquel Strogoff’.
És una novel·la reflexiva, psicològica i de suspens, que flueix com un riu, a partir de l’evocació, la mirada i creació de personatges. De fet, és com la resta de llibre meus, ja siguin novel·les, relats de viatges, novel·la juvenil o de gènere negre. Crec que hi ha un lligam entre tot el que he escrit i, suposo, el que encara podré escriure.
