L’anarquista coronat

El 4 de març del 1948, Antonin Artaud moria a Ivry-sur-Seine després de passar els últims vuit anys de la seva vida en hospitals psiquiàtrics, víctima de greus malalties psíquiques. En la misèria i amb el suport de quatre amics, el surrealisme perdia el seu màxim exponent, l’home que va dur la radicalitat de l’art a la vida, i va acabar pagant la factura de la follia. Només tenia 52 anys, però el mite s’havia convertit en la seva pròpia tomba. Nascut a Marsella el 1896, Artaud arribaria a París als 24 anys i esdevindria el maleït més gran de la cultura francesa des dels temps de Baudelaire i Rimbaud. Això ja no ho qüestiona ningú.

Josep Palau i Fabre el visitaria, precisament al sanatori d’Ivry-sur-Seine, uns mesos abans de la seva mort. D’aquesta trobada, el poeta català recordaria que, pràcticament abans d’obrir la boca, Artaud li va assenyalar la butxaca dels pantalons, on Palau guardava una ampolleta de morfina per contrarestar els seus problemes amb el ronyó, precisament el mateix òrgan que el duria a la mort als 90 anys. Palau i Fabre va ser un autèntic propagandista de l’obra d’Artaud, fins a l’extrem d’introduir-nos a molts en l’obra del geni a través de l’antologia Versions d’Antonin Artaud, publicada el 1977 a La Magrana dins la col·lecció Cristalls, que dirigien uns joves Vicenç Altaió i Jaume Creus. Quaranta anys després, Edicions Poncianes ens ofereix en català Heliogàbal o l’anarquista coronat, traduïda per Xavier Valls Guinovart i amb epíleg del poeta mallorquí Arnau Pons. Tal com la presenten els responsables de l’edició, Heliogàbal és “la peça clau” dins l’obra d’Artaud. “Rellevant dins del surrealisme francès, va tenir un fort impacte en la literatura de l’època per la seva visió trencadora de la moral i els ritus religiosos. Una obra que es va publicar en ple auge del surrealisme.” Més enllà de l’encàrrec que havia rebut el 1934 per escriure la biografia de l’emperador romà Heliogàbal, Artaud es va documentar amb cura per compondre el retrat amb què l’erudició va quedar eclipsada per la força poètica i la personalitat del geni, que s’havia adscrit amb passió al surrealisme, abans de ser expulsat en les cèlebres purgues de Breton, el 1926.

L’edició de Poncianes és un volum de 142 pàgines i, com hem dit, presenta una biografia de l’emperador adolescent Heliogàbal, que va regnar entre el 218 i el 222 dC, però narrada a la manera d’Artaud: “Fugint de la simplicitat, creant una atmosfera lírica, i amb una bellesa estranya en el discurs que demana l’atenció plena del lector. El sacerdot El-Gabal arriba al tron amb 14 anys gràcies a les intrigues de la seva mare i la seva àvia. Des del primer instant es mostra com un sobirà atípic, disposat a imposar els costums i els cultes de la seva Síria natal, vistos amb horror pels conservadors romans. La seva figura evoca la tirania arbitrària i el desordre moral, aspectes que Artaud capgira com una sagrada missió: subvertir el fals ordre d’allò raonable i instaurar el domini dels principis enfrontats de la vida i la mort.” Aquí coincideixo amb les paraules de Palau i Fabre quan deia que “la llibertat en les relacions que s’estableixen entre el poeta i la paraula és la gran lliçó d’Artaud, que no sols trenca el poema formal i no sols acut al poema en prosa –coses que ja havien fet a França Baudelaire, Rimbaud i Lautréamont–, sinó que esmicola la prosa quan li convé i atomitza la paraula”. Aquí rau una de les claus del domini absolut de la ment davant del distanciament intel·lectual. Palau va més enllà quan assenyala que “la paraula d’Artaud no és mai paraula pensada (pronunciada en el silenci de la ment) com ho són la de Mallarmé i la de Valéry, sinó que és sempre pronunciada verbalment, físicament”. Aquesta connotació física és un element nuclear en Heliogàbal o l’anarquista coronat, l’intent vàlid de traslladar-se a temps remots i treure conclusions sobre la violència, el suposat tarannà llibertari del protagonista, l’elogi del paganisme per sobre del culte cristià, tal com es concreta en un dels apèndixs: “I la religió pederàstica d’Heliogàbal, que és la religió de la separació del principi, és repugnant perquè ha perdut aquesta noció transcendent i s’ha sumit en l’erotisme de la creació en acte i sexualitzada.”

De fet, el pròleg d’Arnau Pons insisteix en aquests aspectes, des de la mateixa cita d’Artaud del títol: “Soc una puta quan em sento Déu”, una asseveració que li haurien censurat en aquesta societat tan políticament correcta i reprimida, que s’està reinstaurant. Pons també la contextualitza de manera brillant: “El seu Heliogàbal té, a més de la teatral i de la personal, una evident dimensió poeticopolítica. Va sortir el 1934, un any després que Hitler arribés al poder a Alemanya i posés en pràctica una política de rejoveniment dels orígens amb l’ús de l’esvàstica tibetana, la moda del sànscrit i un esoterisme tranuitat que es feia servir per apuntalar unes teories racials letals i delirants.”

Es tracta d’una obra monumental en uns temps en què els lectors es rendeixen a la fal·lera de l’argument, una recreació heroica d’un personatge controvertit, que Artaud va convertir en art.