Anglofília addictiva

La primera vegada que va viatjar a Londres, Miquel Berga (Salt, 1952) tenia vint anys, no parlava l’idioma, no tenia diners ni bitllet de tornada, i era l’únic passatger del vol Girona-Heathrow que no era anglès. A l’arribada, li va anar de poc de no ser repatriat de manera fulminant, i només ho va impedir el fet que un dels policies del control de passaports el reconegués com el discjòquei que punxava a l’hotel de Lloret on havia passat les vacances. Aquell viatge de l’any 1972, quan Franco encara era viu, apunta quasi sorprès, va ser el primer de molts altres, encara que potser cap va deixar-li l’empremta d’aquell en què va descobrir, estès sobre la rosada del parc del Windsor Free Festival, que et poden robar la manta mentre dorms encara que t’hi hagis ben abrigat. “En situacions extremes la ment humana s’arrapa a les ficcions”, escriu Berga més de quaranta anys després en un dels articles que li ha aplegat Edicions del Periscopi a Un aire anglès, espècie d’abecedari de la seva experiència de l’anglesicitat, o model exemplar de peces breus amb voluntat de perdurar.

El llibre, que avui presenta a la Llibreria 22 de Girona (20 h) i dilluns que ve a la Jaimes de Barcelona (19 h), té l’origen en les columnes dominicals que Miquel Berga va començar a publicar al diari El Punt el 1992, però no és una recopilació a l’ús, basada en hits menys o menys cronològics, sinó el destil·lat de la seva educació anglesa, que aflora, més i tot que en els referents intel·lectuals i sentimentals, en el to càlid i persuasiu de la seva prosa. “M’agradaria pensar que els editors han identificat, enmig del munt d’articles que he publicat tots aquests anys, un llibre que ja existia sense jo saber-ho”, diu Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra i un dels màxims experts en l’obra de George Orwell, un dels autors que més cita en el llibre, juntament amb Chesterton i Churchill. Tots els textos tenen en comú aquest “aire anglès”, que el mateix Berga resumeix en tres conceptes capitals: joc net, absència de solemnitat i ironia. Pocs escriptors sotmesos al règim d’un article setmanal senten tanta aversió a l’adoctrinament i la pedanteria com aquest columnista que es creu en el deure de demanar perdó al lector perquè acaba de citar Aristòtil. “No em considero un autor erudit, però he desenvolupat una certa capacitat per relacionar coses, una frase, un gest”, concedeix Berga, que defensa la peça periodística com “una magnífica gimnàstica mental” en què “tots els estímuls es posen alerta”. De fet, l’estructura que més s’hi assemblaria és la del conte, assegura, la forma literària més perfecta, segons Faulkner, després de la poesia: “Tota columna aspira a la condició del relat curt, perquè també parlant de la trivialitat del dia has d’aconseguir contenir la idea que vols transmetre dins una forma que cridi l’atenció sobre si mateixa.”