Refugiats d’ahir i avui
Christian Petzold estrena ‘En tránsito’, que situa a l’actualitat la novel·la d’Anna Seghers sobre refugiats a Marsella el 1942, però manté els nazis com a malvats
“Estar en trànsit és una situació que senzillament hem d’assumir com a normal, no hi ha res per sempre”, reflexiona el cineasta alemany Christian Petzold, director de la pel·lícula En tránsito, que avui arriba als cinemes. “El que no té sentit és tancar la gent en camps, en una espècie de llimbs, mentre els diners flueixen sense cap mena de límit.”
Director de Barbara, sobre una doctora vigilada per l’Stasi, i Phoenix, una història d’identitat i pèrdua amb l’Holocaust com a rerefons, Christian Petzold (Hilden, 1960) reconeix que “és difícil fer cinema a Alemanya que no parli del passat; estem tan marcats pel nazisme que ens veiem obligats a reinventar el cinema”. I al passat torna amb l’adaptació de Transit (La Magrana en català), una novel·la escrita per Anna Seghers el 1942 a Marsella, quan fugia dels nazis cap a l’exili. L’obra parla dels refugiats que esperen a Marsella i intenten aconseguir un visata un país americà i un bitllet de vaixell, mentre els nazis van ocupant França.
Però Christian Petzold hi introdueix un sorprenent canvi argumental: els nazis envaeixen Europa, però som al 2017. Un paral·lelisme que permet reflexionar sobre l’etern problema dels refugiats. “La situació no és idèntica a la dels refugiats dels anys quaranta, que eren homosexuals, jueus, gitanos... que fugien dels nazis –comenta en una entrevista a Madrid–. Ara els refugiats fugen de la misèria, sovint són nois joves que busquen feina. No hi ha una relació directa entre els refugiats d’ara i els dels quaranta, però tenen una cosa en comú: ningú els vol.”
Amb Harun Farocki, coguionista de Barbara i Phoenix, que va morir el 2014, llegien la novel·la de Seghers “tots els estius”:i “Era un llibre de referència de les pel·lícules que hem fet, que parlen totes de moments de trànsit: quan ens deixa la parella, quan perdem la feina, vivim en espais de trànsit.”
Petzold no s’està de criticar el seu país: “L’Alemanya nazi va ser la responsable de la mort de milions de persones. Com a reacció, l’article 16 de la Constitució està pensat per protegir qui busca refugi al nostre país, però l’estem eliminant a poc a poc.”
Puigdemont, en trànsit
Ja que parlem de gent en trànsit perseguida i detinguda per la policia, no ens podem estar de preguntar-li per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Coneix bé el tema: “Em sembla un escàndol que crec que la justícia alemanya ha resolt molt bé. Sembla que a Dinamarca ja el seguien els serveis secrets espanyols, però el van detenir a Alemanya i ara la justícia alemanya no se’n pot desentendre.” I hi afegeix: “Rajoy va fer malament tot el que podia fer malament. Em sembla que pertany a un partit d’estúpids, han convertit Puigdemont en un màrtir.” Matisa, però, que no combrega amb l’independentisme: “Vull deixar clar que estic en contra de qualsevol moviment separatista. Tot passa per la cooperació, però certament el govern de Rajoy es va comportar d’una manera completament absurda i estúpida. Intentar no mesclar, intentar fer societats pures, és el que acaba amb les societats. Hi ha una frase d’Aristòtil que diu que persones distintes fan una ciutat, mentre que persones iguals són incapaces de fer-la quallar.”
La pel·lícula té com a principal protagonista Georg (Franz Rogowski), que, en la seva fugida desesperada dels nazis, suplanta la identitat –un dels temes preferits del director– d’un escriptor que s’ha suïcidat. Mentre esperen un visat a Marsella, coneix la dona de l’escriptor (Paula Beer).
La pel·lícula posa nom i història a diversos refugiats que es va trobant Georg. “Normalment a les imatges de televisió els refugiats semblen tots iguals. Amb aquesta pel·lícula fem el joc invers, són els espectadors que són tots iguals, com a fantasmes, i coneixem la història de cada refugiat. Els sense nom passen a tenir-ne.”La pel·lícula acaba amb Road to nowhere, de Talking Heads. “Algú que treballava a la pel·lícula la va escoltar i va dir que aquesta cançó és la pel·lícula. en sentir-a, vaig pensar que, efectivament, és així, parlen del mateix”. Amb els seus primers versos, doncs, acabem aquest article escrit a l’AVE: “Sabem bé on anem, / però no sabem on hem estat. / Sabem el que sabem, / però no podem dir el que hem vist.”