Mirador
De la colònia de Louisiana a Ellis Island
‘Manon’ no parla de l’emigració, sinó de la deportació colonial
Quan Liliana Cavani, aquella cineasta italiana que fa anys semblava voler escandalitzar amb cada pel·lícula que feia, va recuperar, el 2006, un muntatge seu de l’òpera de Puccini Manon Lescaut perquè fos representat al Liceu, va manifestar-se contrària als canvis d’època en els espectacles operístics. En conseqüència, la seva posada en escena de tal òpera verista era bàsicament realista i ajustada a l’època, a l’entorn del 1720, en què l’abat Prévost va datar la història narrada en la seva novel·la adaptada per Puccini amb llibret de Domenico Oliva i Luigi Illica. Resumidament, és la història de la relació amorosa entre el cavaller Des Grieux, primer un estudiant i més tard un home amb pocs recursos, i la voluble Manon Lescaut, que, abandonant el seu amant pels luxes que li procura un ricatxo sense escrúpols (Geronte, tresorer reial), sent una nostàlgia de la passió que, en voler-la reviure, fa que sigui socialment condemnada. Geronte, abusant del seu poder i influència, fa que l’empresonin i, estigmatitzada com una prostituta, és deportada a Louisiana. Des Grieux aconsegueix seguir-la i, intentant fugir un cop són a l’aleshores colònia francesa, erren per una plana desèrtica on, famolenca i esgotada, Manon mor. En l’òpera de Puccini, ho fa després de cantar la cèlebre ària Sola, perduta, abbandonata..., punt culminant del IV i últim acte.
Curiosament, o potser d’una manera significativa, el millor d’aquella direcció artística de Cavani no arribava amb el realisme d’època, sinó amb l’abstracció del IV acte: l’escenografia de Dante Ferrati (col·laborador de tants de cineastes, des de Pasolini fins a Scorsese) només mostrava una superfície coberta de pedres (un paisatge terriblement àrid) amb un fons on la il·luminació anava creant la sensació d’un capvespre mortal mentre Fabio Amiliato i Daniela Dessi (parella en la vida real) es besaven apassionadament.
Fa uns dies que Manon Lescaut, considerada la primera obra de plenitud de Giacomo Puccini, es representa al Liceu (i hi continuarà fins al pròxim 22 de juny) amb una posada en escena que, dirigida pel torinès Davide Livermore, trasllada la història a una època que podem suposar entre finals del segle XIX i primers del XX en la mesura que un dels seus escenaris (el més fonamental o, en tot cas, remarcat) és Ellis Island. Pot suposar-se tenint present que sobretot va ser durant tal període que aquesta illa del port de Nova York es va convertir en la principal frontera de la ciutat on van arribar milions d’emigrants obligats a passar controls legals, mèdics i higiènics. Pocs van ser deportats perquè es necessitava mà d’obra barata i hi havia voltors que hi rondaven per captar-ne. S’hi ha d’afegir que, a la manera d’un CIE, Ellis Island també va servir per internar els “estrangers no desitjats”. És cert que el gran Georges Perec va escriure en el seu llibre Ellis Island: “El que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per mi el lloc mateix de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc.” Tanmateix, sense donar la raó a Cavani amb la perspectiva de no tenir cap prejudici sobre si s’ha de ser fidel o no a l’època d’una obra, l’elecció de Livermore no m’acaba de convèncer. La qüestió és que Manon Lescaut no parla de l’emigració, sinó de la deportació colonial: un fet terrible que suposava convertir presoners (molts a causa d’actes per la seva penúria o exclusió social) en mà d’obra esclava. Si s’ha considerat que Ellis Island és un referent més identificable o conegut, crec que, malauradament, es podrien haver trobat equivalents actuals en un món global neocolonial on es trafica amb les persones amb noves formes d’esclavatge.
