Art

Joan Antoni Poch

Ninotaire

“Jo també el trobaré a faltar, en JAP”

El primer dibuix d’en JAP a l’aleshores Punt Diari es va publicar el 6 novembre del 1980. “No deixa de ser curiós –explica Joan Antoni Poch– que anés sobre una moció de censura de Felipe González, just quan ara acaba de prosperar la de Pedro Sánchez”
Just quan Josep Antoni Poch feia tretze anys que estava lligat a la casa, El Punt va publicar una sèrie de llibrets recopilant els millors JAP. Joan Antoni Poch va decidir titular-los ‘13 anys i un dia’
“Aquest dibuix, de l’any 81 i sobre la Constitució, demostra que sovint he tractat temes recurrents”
“Aquest acudit té vida pròpia, perquè l’han manipulat i penjat a la xarxa”
“La introducció del color permet un dibuix més ric”
“Amb els atemptats, o quan hi ha morts, és difícil trobar el registre. Aquest dibuix és el dels atemptats a París”
“El Puntet –que s’encartava amb Presència– i el còmic ‘La Quima Guspira i els falsificadors’ van ser dues bones experiències”
M’ha sorprès el paper d’alguns mitjans, que s’han convertit en portaveus de l’Íbex 35
La llibertat d’expressió torna a estar amenaçada. I el perill és caure en una certa autocensura Jo he tingut la sort de treballar en un mitjà en què hem coincidit en la mateixa línia editorial
Qualsevol govern va bé per fer crítica, però el PP ens ha ajudat molt, als caricaturistes
Em reca deixar de dibuixar quan el procés encara no s’ha acabat. Però crec que va per llarg
Està bé que Torra i Sánchez dialoguin, però no crec que puguin avançar en allò que és essencial
Els lectors d’El Punt Avui són fantàstics! M’han aguantat durant gairebé quaranta anys!

Joan Antoni Poch (Girona, 1958) és el “pare” d’una de les criatures més estimades d’aquesta casa, en JAP; el protagonista de la vinyeta que surt a la plana 2 del diari i que ha acompanyat els nostres lectors des de l’any 1980. En JAP, però, es jubila a finals d’aquest mes coincidint, és clar, amb la jubilació de Joan Antoni Poch.

Aquesta és una situació complicada, perquè els nostres lectors trobaran a faltar molt en JAP.
Ho sé. I és una situació difícil per a mi, també; és un moment complicat en la vida, de cop i volta hauré de trencar amb el que havia estat la rutina dels últims quaranta anys.
Es jubila com a professor de literatura catalana de l’institut Ramon Muntaner de Figueres, la seva activitat principal. En aquest institut ha estat catedràtic, cap d’estudis, director... La seva jubilació de la docència és la que, de retruc, fa que jubili en JAP...
Sí, tinc la sort que els mestres ens podem jubilar als 60 anys. Els compleixo ara, el 27 de juny, i toca fer aquest pas.
En JAP ens deixa perquè en Joan Antoni Poch té també ganes de descansar, d’agafar-se la vida d’una altra manera...?
Sí, ni més ni menys. Arriba un moment que és com un llast continuar fent el que has estat fent durant els darrers 40 anys.
Fer el JAP, que durant molts anys era diari, ha estat una mena de condemna?
Quan a mitjan anys noranta vàrem fer una exposició sobre en JAP, la vàrem titular 13 anys i un dia, perquè era el temps que feia que m’hi dedicava. El títol ja expressava, en clau d’humor, que era una mena de condemna. Quan feia 13 anys ja tenia una mica la sensació de ser un presoner de la vinyeta. Ara ja en fa més del doble, o sigui que...
Nosaltres trobarem a faltar en JAP. Segur que vostè no?
Suposo que sí, sí. Jo també el trobaré a faltar, en JAP. Però ara no hi vull pensar. Segur que sí, però...
I als seus alumnes?
Segur. El tracte amb els alumnes penso que és el que més trobaré a faltar. Em costarà.
En el fons eren una font d’inspiració per a en JAP?
Sí, crec que aquesta mena d’esperit alegre i fins i tot alguna vegada adolescent que hi ha en els acudits, me’l procurava el tracte amb els alumnes.
Com neix el primer JAP? D’on surt la vocació de dibuixant? De la influència de la seva mare, Maria Lluïsa Goicoechea, que era catedràtica de dibuix a l’institut Vicens Vives?
A casa sempre havia viscut un ambient de dibuixants i il·lustradors, de gent que s’ha dedicat a la pintura, al disseny o a l’arquitectura... La meva mare segurament va ser una persona que hi va influir moltíssim, ella era una professora de dibuix, i a casa sempre vèiem làmines i làmines de tots els alumnes. Un cop les tenia avaluades, jo i els meus germans les comentàvem i aprofitàvem per dibuixar a la part del darrere... No sé si això hi va influir, però els dibuixos eren molt importants a casa, quan érem petits.
I comença a publicar a El Punt gairebé des de l’inici del diari.
Sí. Però jo al diari hi vaig voler entrar primer de corrector. L’any 79 jo estudiava filologia i vaig saber que el Punt Diari necessitava correctors. M’hi vaig presentar, però finalment no em van agafar. Però la idea de treballar en un diari m’agradava. Per això vaig proposar fer-hi una vinyeta diària. I em van dir que sí un any després.
Durant molts anys la vinyeta va ser diària. La inspiració diària, a quina hora i com arriba?
És un procés llarg, que comença al matí. El que més costa és trobar el tema. Escolto notícies al llarg del dia fins que al vespre, a partir d’una idea que t’ha vingut a una hora o altra, l’has de materialitzar. Aquesta és la part més complicada, la realització gràfica. A vegades són les deu de la nit, ja has vist tots els TN i has sentit totes les notícies, i ets allà amb el cervell en blanc.
I què es fa?
Doncs donar-hi més voltes. Deu haver-hi un mecanisme d’autodefensa que fa que quan arriba aquella hora crítica que ja no saps ben bé què has de dir ni què fer, de cop i volta es dispara el cervell i et surt una idea. A vegades, en aquells cinc minuts et surt una idea sensacional que has estat incapaç de tenir al llarg del dia.
No tenia JAP intemporals avançats, per si de cas?
No ho he aconseguit mai. Si un dia n’he avançat un, l’acabo posant pel dia perquè després ja no me’n ve cap més al cap.
La seva és una sola vinyeta. No una tira còmica. Això és més complicat?
És difícil, sintetitzar tota la idea en una imatge. I encara més quan jo sempre busco que no hi hagi res de text. És un procés d’anar condensant i condensant la mateixa idea fins que és una imatge.
I, a més, sempre lligada a l’actualitat. La seva vinyeta sovint diu tant o més que l’editorial del diari.
Sí. I situada allà on està situada del diari, em sembla important que vagi lligada a l’actualitat. Això t’obliga a estar molt al cas del que passa.
En uns moments en què la situació política és tan complicada, amb presos i exiliats, es pot fer humor de tot?
S’hauria de poder fer de tot. Perquè en el meu cas no és un humor en el sentit de riure’s d’algú o d’alguna cosa. L’humor no es riure-te’n d’algú, és denunciar una situació mirant-te-la des d’un prisma determinat.
Reflexió, sàtira, ironia....?
Riure-te’n per fer que les coses canviïn. Aquesta és la clau. La funció no és riure-te’n d’algú, és mostrar amb humor allò que caldria canviar. Un article d’opinió fa el mateix fent reflexions, o mostrant dades.
Obligat com està, doncs, d’estar al dia de la situació política, què en pensa?
De fet, la situació política és la que més surt a les meves vinyetes. I ara, és curiós, jubilant-me tinc una certa recança, que és la de deixar d’opinar sobre el procés. Però també seria ingenu pensar que si retardo la jubilació veuré el final del procés. Em sembla que va per llarg. Jo he intentat i intento col·laborar-hi perquè acabi bé. Deixar-ho ara quan el procés està inacabat, no ho negaré, em reca.
En Joan Antoni Poch i en JAP pensen el mateix, sobre el procés?
Sí, és evident que amb en JAP hi ha una part de sinceritat personal d’en Joan Antoni Poch.
El 2012 vostè va ser un dels signants del manifest de suport del món de la cultura a l’ANC.
Sí. I és evident que si soc filòleg i vaig voler dibuixar a El Punt Avui, no és pas per casualitat. Ja aleshores em sentia un enamorat del país, de la seva llengua, la seva cultura, la seva literatura...
Els presidents Torra i Sánchez es veuran aviat. Confia que s’arregli la situació?
Serà un petit pas, tot i que en bona part la imatge és de cara a la galeria. Dialogar en si sempre és positiu, tot i que no crec que es pugui avançar en allò que és essencial. Penso que potser hi haurà algun gest decoratiu, i potser d’aquí en sortirà l’acostament dels presos. Però jo soc dels que pensen que això hi hauria de ser independentment de qualsevol diàleg, i no hi hauria d’haver en un país com el nostre exiliats o presos.
El PP ha estat aquests darrers anys la millor font d’inspiració de dibuixants i caricaturistes d’aquest país?
Al món dels caricaturistes es feia broma dient que contra en Franco es reia més bé, volent dir que la font era inesgotable. Certament, però, el PP ens ha ajudat molt, als caricaturistes.
Perquè era el PP? O qualsevol govern és font d’inspiració?
Qualsevol govern ho és, però la dreta aquesta carpetovetònica és grotesca en ella mateixa. I tinc la confiança que quan Ciudadanos substitueixi el PP serà tres quarts del mateix
?
És que fan riure en ells mateixos. Arriba un moment en què no saps si estàs fent un acudit, o si ja te’l donen fet i tu el dibuixes.
Quan hi ha morts pel mig és més complicat fer humor, com per exemple en els atemptats?
Sí. Si el que intentes és denunciar on és l’error, quan hi ha morts és molt difícil trobar el registre correcte. Si ho comentes per la ràdio és una cosa, o si escrius, però amb el dibuix costa més.
En un moment en què patim un retrocés de la llibertat d’expressió, amb rapers condemnats o exposicions censurades, és més complicat fer humor? I hi ha el perill és que s’instal·li una certa autocensura?
Sincerament, sí. Jo ho he notat, íntimament. Abans d’enfocar una situació d’una determinada manera, la fiscalia sempre hi és latent, existeix. És lleu, però hi és. Jo he continuat fent broma com sempre, però hi és. També hi era després de la transició amb la Casa del Rei, per exemple. Notaves aquella mena de pacte que la monarquia era intocable. Però veus? De mica en mica ens en vàrem començar a riure i es va trencar. Ara, però, sí que el perill és que posis el fre de mà.
Per tant, és evident que hi ha un retrocés de llibertats.
Sí, la llibertat d’expressió torna a estar amenaçada.
Hem vist casos com el de Miquel Farreres, que han deixat el seu diari de capçalera, ‘El Periódico’, sembla clar que per discrepàncies amb la línia editorial...
Aquest és un element nou. Perquè el que m’ha sorprès del procés és el paper que s’han atorgat els mitjans de comunicació. Sobretot alguns, que s’han convertit en portaveus de l’Íbex 35 i han començat a censurar articulistes, a fer fora dibuixants i a defensar unes determinades línies editorials esgarrifoses. I m’ha entristit veure com alguns diaris i alguns dibuixants han canviat de línia editorial, com de cop i volta s’han convertit en uns nacionalistes espanyols i han fet acudits increïbles. I jo penso: què està fent, aquest dibuixant? I sospites que el que hi ha al darrere és una pressió de l’empresa, de qui els paga...
Si el mitjà de comunicació i el dibuixant tenen línies discrepants, deu ser complicat, no?
Exactament, llavors el dibuixant té dues solucions: una, el que ha fet en Miquel Farreres, que és sortir del diari; i l’altra és fer alguns acudits que acaben sorprenent els seus mateixos seguidors.
No recordo que ni a El Punt ni a El Punt Avui li hàgim fet canviar mai cap acudit d’en JAP.
Jo he tingut la sort de treballar en un mitjà en què hem coincidit plenament, en la mateixa línia. És una sort, i tinc la sensació que si jo hagués treballat en segons quins mitjans hauria sortit en coet el primer dia, perquè soc incompatible amb segons quina línia editorial. Han canviat moltes coses. Diaris com El País o El Periódico, per citar-li exemples, diaris que se suposava que eren progressistes, han triat el costat del botxí...
La seva trajectòria ha anat molt més enllà del que és El Punt Avui. Ha il·lustrat gairebé una trentena d’obres de literatura infantil o juvenil, moltes d’elles escrites per la seva dona, Maria Àngels Gardella.
Sí, no m’he concentrat només en la vinyeta al diari. A banda de fer classes, he dit que sí a tot allò que m’ha caigut a les mans i que es podia il·lustrar. I una de les activitats més agradables ha estat il·lustrar llibres, especialment els que escrivia la meva dona. Ho fèiem a quatre mans.
Alguns dels llibres de la seva dona han rebut premis com el Serra d’Or, el Folch i Torres, el Joaquim Ruyra...
Sí. Ens vam conèixer a la universitat, perquè ella també estudiava filologia, i ella d’escriptora i jo de dibuixant en va sortir una col·laboració magnífica. Som de la mateixa edat, ens portem només uns mesos. Ella està jubilada, i hem compartit espais, escenaris, projectes... i sí, ens vam atrevir a fer llibres. Fins i tot a fer còmics...
Sí, ‘La Quima Guspira i els falsificadors’, que va editar El Punt.
Sí, i un altre, que es deia L’infern blanc i que va quedar al calaix però potser el reprendrem.
Ha patit plagis?
Sí, en alguna ocasió. I sobretot acudits que circulen per internet sense cap autorització. Però vaja... Com que a vegades segurament jo també inconscientment en dec haver fet algun, tampoc és una cosa que em molesti.
No podria acabar l’entrevista sense deixar constància als nostres lectors que El Punt Avui ha insistit molt, a Joan Antoni Poch, en la seva continuïtat.
Cert. És així. Però hi ha dos elements clars. Primer, que després de 40 anys d’aquesta rutina, crec que és un descans merescut. D’altra banda, també hi ha influït que el Ministeri d’Hisenda, quan tramites la jubilació t’informa que si et jubiles però mantens alguna altra activitat, això t’ho descompten de la pensió. I vaig pensar: ara no els regalaré jo part del meu jornal!
Insisteixo. Els lectors d’El Punt Avui el trobarem a faltar.
I jo a ells. I deixi’m aprofitar per agrair-los la paciència que han tingut amb mi. M’han aguantat gairebé 40 anys. Són fantàstics!

Josep Antoni Fernández, FER, es pren el relleu amb humor

Josep Antoni Fernández, el pare d’en FER (l’altra vinyeta que acompanya habitualment els lectors d’El Punt Avui) prendrà el relleu d’en JAP a les planes d’aquest diari a partir de finals de la setmana vinent. FER té una llarga trajectòria com a dibuixant, en publicacions com ara TBO, Patufet, Oriflama, El Correo Catalán, El Jueves, Tribuna, Don Balón, El Triangle, El Papus i, des del 1987, al diari Avui. Josep Antoni Fernández va ser la sorpresa de l’entrevista a Joan Antoni Poch, on va aparèixer en el tram final amb un obsequi per al dibuixant alt-empordanès. Tots dos dibuixants van reflexionar una estona sobre el sentit de l’humor, moments en què FER va posar-lo en pràctica en parlar de la malaltia que l’afecta, i que actualment l’obliga a rebre tractament de quimioteràpia. “En aquesta vida, l’única solució és prendre-s’ho amb humor. És una gran arma de defensa”, va dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA