Cultura

ANNA SAHUN

ACTRIU

ANNA SAHUN: “La perseverança és la que ha fet que mai no deixés l’objectiu triat”

Penso que al sector cultural falten recursos perquè actors que comencen no hagin de treballar gratuïtament
Soc tímida i el teatre era un espai on podia ser una altra persona i podia florir d’una manera que la vida no em permetia

Segurament és una de les actrius catalanes més conegudes però a qui menys li agrada visitar catifes vermelles. Tímida, amb cara angelical però trepitjant fort, la televisió ha convertit l’Anna Sahun en una de les actrius més estimades. Descoberta pel gran públic a la sèrie Porca Misèria, va passar cinc anys a la telenovel·la La Riera. A més, la seva trajectòria inclou també molt de teatre, la seva gran passió i la raó que va fer que decidís provar sort en aquest món quan ja s’havia llicenciat en humanitats. En els darrers anys, no ha dubtat a fer públic el seu compromís amb la independència i a participar en tota mena de reivindicacions polítiques. Té clar què vol ser i què fa, a dalt i a baix dels escenaris. Avui, a les 21.30 h, parlem amb ella a El Punt Avui TV.

“Els actors som uns ‘bitxets’ una mica especials.” Què vols dir amb aquesta frase?
Suposo que com que els actors treballem amb un material molt sensible, que som nosaltres mateixos, tot ens ho prenem molt a pit. Tot ens afecta molt i a la feina penso que cadascú té unes peculiaritats tan concretes que has d’anar amb compte a veure què dius, què fas. En altres feines també, però en una on deixes la teva sensibilitat tant al descobert, has d’anar una mica amb compte.
Què ha de tenir un bon director o directora perquè et faci sentir còmoda?
Una de les principals coses és transmetre la confiança del perquè t’ha escollit a tu, i penso que cohesionar l’equip amb què treballa és una de les feines que es valoren més.
Amb quins directors has après més?
De tots en treus una mica, però en el fons aprens més amb qui més treballes. En una feina com la televisió, al principi et dirigeixen i després el personatge ja està engegat i ja pots anar una mica més per lliure. En canvi, en obres de teatre és diferent. Amb Sergi Belbel, per exemple, a En pólvora va fer una barreja molt xula i va saber agrupar la companyia en una experiència molt potent d’un text clàssic amb tota la força de la tragèdia o el drama català d’aquella època.
Dones la imatge d’una dona molt planera, una mica lluny del que diuen dels actors, que són narcisistes i que tenen molt ego. Ets així?
Sí, de fet, de vegades em pregunto què se m’hi ha perdut en aquest món, perquè a mesura que et vas fent gran t’adones que es necessita molt ego, un saber-se vendre, estar a tot arreu, a les estrenes, tenir un caràcter més extravertit... Aquesta feina és una mica això i jo no ho tinc gaire. Potser el meu error és aquest: esperar que les coses passin només per la meva feina o pel talent que algú cregui que puc tenir. En aquest aspecte et dono la raó que soc una mica l’excepció.
És una necessitat per a l’actor sentir-se sempre aplaudit?
Et reconforta que un cop has acabat la funció el públic t’ho agraeixi. De fet, una de les primeres sensacions que vaig tenir i per la qual vaig voler dedicar-me a això va ser un aplaudiment. Estava al teatre universitari a la Pompeu Fabra, vam anar a L’Aliança del Poblenou a fer La bella Helena i recordo la sensació de la primera funció, a banda dels nervis que vaig passar, d’aquell aplaudiment, que em van venir unes ganes enormes de plorar. Aquella sensació que tens de felicitat i de dir “Que bonic que la gent hagi rebut això que has intentat transmetre amb els companys”. I si, en el fons, no és més una necessitat, és un caprici deliciós.
Dades de l’associació d’actors i directors diuen que el 73% dels actors i actrius no poden viure de la seva feina i el 65% no treballa més de tres mesos l’any...
És preocupant, primer pels recursos que es poden destinar al sector. Hi ha un seguit de generacions cada cop més preparades. És una feina de la qual se n’ha fet una carrera universitària, amb tota la titulació que això representa, i penso que el sector no és que no pugui assumir tanta cultura, sinó que falten recursos perquè actors que comencen no hagin de treballar gratuïtament.
Amb ajuda pública?
I que l’empenta tingués algun suport econòmic per desenvolupar això, perquè, si no, només acaben treballant les grans companyies establertes i els actors satèl·lit que giren al voltant d’aquestes institucions.
Com van ser els teus inicis?
De fet vaig fer humanitats, però va ser una mena de pacte que vam fer a casa. Vaig començar fent teatre amateur al Centre Catòlic de Sants, fent els Pastorets, i m’agradava molt. Soc una persona bastant tímida i el teatre era un espai on sentia que podia ser una altra persona i podia com florir d’una manera que la vida no em permetia. Quan vaig acabar el BUP i ho vaig plantejar a casa, el pare em va convèncer que fes primer una carrera i em va dir que després ell mateix em donaria suport. I vaig estudiar humanitats. Una de les primeres coses que vaig fer, però, va ser apuntar-me a l’aula de teatre de la Pompeu, i era l’al·licient de la setmana.
I què han dit els pares quan han vist que t’has consolidat com a actriu?
Estan molt orgullosos! Al final l’amor d’uns pares és “Que bé que ho fa, però se’n sortirà a la vida amb això?”. I penso que vaig tenir la sort de sortir-me’n i de ser aquí malgrat haver-hi èpoques en què fas un projecte a l’any i no saps què passarà el següent. Realment les xifres de què has parlat són preocupants però reals. Tinc molts companys de promoció que han d’ajudar-se d’altres feines per pagar factures.
S
ent tan inestable, t’ha d’agradar molt aquesta professió...
Totalment. També depèn de si ho saps portar. Sabia a què jugava quan m’hi vaig posar. Vaig tenir la sort que de seguida vaig fer Porca Misèria, per exemple, i vulguis o no, la televisió et dona una popularitat que d’alguna manera ajuda que després puguis tenir més continuïtat, perquè t’han vist, et tenen més present...
A banda del talent, la sort i les circumstàncies han d’acompanyar...
Hi ha un factor de sort, evidentment. Però per a mi n’hi ha un de bàsic, que és la perseverança. Si hi ha alguna cosa en què creus, que sents, i si penses que tens talent per a això, la qüestió és no defallir. Hi ha molta gent que s’ha quedat pel camí, però tinc moltes amistats que, tot i arribar a la meva edat i no tenir un nom que pugui sonar més al carrer, són allà! Els ha fallat aquest punt de sort o fer una obra que els hagi donat aquesta empenta. La perseverança, en el fons, és la que fa que no deixem l’objectiu que hem triat.
Ets perseverant?
Sí. Un error no em tira a terra. O una mala ratxa, una època sense feina no em fa trontollar prou per decidir de tirar la tovallola. Al contrari, em dona més força per seguir picant pedra.
Què hi trobem de l’Anna Sahun real en els seus personatges?
La carcassa és la meva, la veu també..., és inevitable. Hi ha alguns personatges que et venen escrits però en els quals hi has posat alguna cosa teva. Per exemple, de la Laia de Porca Misèria el que més s’assemblava a mi és aquesta cosa de ficar la pota constantment! Per voler arreglar una situació fas un comentari desafortunat, i això ho tenia molt ella i m’hi sentia molt reconeguda. I després l’antítesi de mi, que era la Lídia de La Riera, que va acabar sent una personatge amb una malícia i una falta d’escrúpols brutal. M’encantava fer-lo perquè precisament com més allunyat està de tu el personatge, més interessant és.
S’ha parlat molt de la campanya ‘Me too’. Què t’ha semblat?
Fantàstica. Afortunadament no he patit assetjament potser perquè no suporto les gales o les festes, on les coneixences i relacionar-te amb productors és normal. No he jugat mai a aquest joc, ni m’hi he trobat mai. Però és un món en què és molt fàcil caure en això i d’una manera naïf. No hauria d’existir una campanya així tot i ser molt necessària.
Ets una actriu que t’has mullat molt políticament. T’agrada com estan les coses ara?
És evident que tenim més tranquil·litat. Però no m’agradaria conformar-me amb això. Penso que la gent hem de continuar empenyent perquè, si no, al final els polítics es quedaran amb aquesta cosa més conservadora de “Fem una treva perquè els presos polítics puguin sortir”. Penso que hem d’anar per feina i com més aviat puguem aconseguir fer una república catalana sòlida, més aviat podrem tenir a casa als nostres presos polítics.
Quins projectes tens ara?
Estarem tota la tardor fent bolos per Catalunya amb Mala broma, de Jordi Casanovas. De tele farem un descans mutu, de moment.
š


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.