Art

L’aventura americana d’Armengol

La galeria Ana Mas exposa el treball que el fotògraf va fer el 1978 a Nova York diluït en la trama urbana i humana

A la ciutat dels gratacels va continuar els seus temes socials als barris deprimits

Des del passat 1 d’octubre el telèfon del fotògraf Manel Armengol (Badalona, 1949) no para de sonar. Li truquen tot de gent que volen recuperar la seva famosa fotografia de l’1 de febrer del 1976. Sí, sí, aquella dels grisos atonyinant persones al passeig de Sant Joan en una manifestació a favor de l’amnistia. Inoblidable... i tan tenebrosament vigent. Quaranta anys després, molts catalans, i ell mateix, s’han identificat plenament amb aquesta imatge de denúncia arran de les càrregues policials contra els ciutadans que van participar en el referèndum d’independència.

Les fotografies icòniques, però, acaben sent un problema per als seus autors. Invisibilitzen la resta del seu treball. I el d’Armengol és immens. Com a fotògraf dels conflictes polítics de la transició i molt més enllà. D’aquí que sigui tan oportuna l’exposició que li ha organitzat la galeria Ana Mas Projects de l’Hospitalet de Llobregat, NY (fins al 13 de juliol), que es capbussa en la seva aventura americana. Només va durar un any, però... quin any.

Tornem per un moment al 1976. Armengol va fer la fotografia que l’ha fet cèlebre quan tenia 26 anys. Dit per ell mateix, tot just estava aprenent a relacionar-se amb la càmera, ja que venia del periodisme escrit. La crua imatge de la repressió dels hereus del franquisme va fer la volta al món, tot i que a Espanya va ser censurada i no es va publicar fins al cap d’uns mesos a les pàgines d’Interviú. Va ser aquest mateix setmanari el que el va enviar a Nova York a cobrir el viatge que van fer Felipe González i Santiago Carrillo per activar el retorn del Guernica de Picasso tot donant, o intentant donar, una imatge de gent civilitzada després de 40 anys de vergonyosa dictadura.

Aquella comanda es va traduir en un contracte de corresponsal gràfic a la ciutat dels gratacels durant tot el 1978. “Va ser el primer i últim contracte que vaig signar. Per sempre més vaig anar per lliure, i no et diré que no me n’hagi penedit...” I ja veurem d’aquí a una estona el perquè.

L’hivern va ser “duríssim”. I amb la primavera va arribar una trucada inesperada que canviaria el signe d’aquella estada: els responsables de la revista li van dir que l’esperaven per liderar el departament de fotografia d’El Periódico, que estava preparant la seva sortida per a la tardor. “Però els vaig dir que no, que volia acabar el contracte a Nova York, on m’hi sentia molt bé.” El cas és que les setmanes següents es va trobar que no li acceptaven cap dels reportatges que proposava. Li deien a tot que no. “Em van deixar clar que estava castigat, que no podria publicar més però que, això sí, continuaria cobrant igualment. M’ho vaig agafar com una beca.”

Armengol es va comprar una bicicleta i va decidir arrossegar la ciutat i les seves gents cap al seu territori de creació més personal, tenint en compte que res l’obligava ja a buscar la notícia ni a acontentar cap editor obstinat amb les vendes de diaris. Ell va optar per diluir-se en la trama urbana i humana d’una urbs que vessava estímuls a cada racó. “Em vaig proposar fotografiar la vida espontània, sense forçar-la, sense buscar l’efecte d’espectacularitat. El meu repte era passar desapercebut del tot, que ningú notés que jo passava per allà. Em limitava a fer una única fotografia per recollir l’instant que em cridava.”

L’esdeveniment era el mateix carrer. Segurament perquè estava bregat de reportatges als barris més deprimits de la seva Badalona natal, a Nova York també va saber escoltar l’ànima dels desvalguts. “Vaig donar continuïtat als temes socials de la meva trajectòria.” Va connectar amb el Bronx des de la humilitat, la prudència i inclús la timidesa que sempre l’ha caracteritzat com a fotògraf enemic de traficar amb la misèria humana. “Sempre m’ha costat fotografiar la gent, per no violentar-la. Em vaig trobar amb escenes molt dures i truculentes, i no sempre em vaig atrevir a fotografiar-les.” Sovint en va fer prou amb un gest de tendresa i de complicitat amb qui pateix. En lloc de furgar en el rostre demacrat d’un indigent, el va representar amb una mà que sobresortia del cartró on es refugiava. Si hi ha un perfum comú en aquesta sèrie és la solitud: “La de la ciutat que alhora era també la meva.”

En els seus passejos guiats per l’atzar, sí que se’n va trobar, d’elements amb interès informatiu, com les concentracions a favor de la llibertat sexual i dels drets dels gais que custodiaven el nervi d’una societat cansada de callar. Però altres vegades les seves fotografies eren, són, símbols. L’estil de vida exultant d’una Amèrica que predicava somnis de grandesa parla pels seus imponents cotxes. O les seves pulsions creatives als murs grafitats, on Armengol va entendre perfectament que és on aflora l’art més pur.

És clar que també es va escolar en una festa de Studio 54 plena de stars, d’entre les quals un Andy Warhol que feia fotografies d’amagat als convidats. Ni tan sols el va reconèixer tot d’una. Potser ell és un dels rostres que el rei del pop va immortalitzar. Qui ho sap.

Armengol va tornar a Barcelona i va desar tot aquest material al seu arxiu. No el va positivar perquè fins ben bé als anys noranta la seva ment funcionava així: tot el que no era per divulgar en un mitjà periodístic era secundari. “Jo no vaig néixer amb vocació artística. Vaig tardar a pensar que podia ensenyar les meves fotografies; per a mi la fotografia estava destinada a ser impresa i punt. Durant temps vaig creure que penjar-les en una paret era una ximpleria. Ara ho veig diferent, és clar.” De la seixantena d’imatges que presenta la galeria Ana Mas, una trentena són totalment inèdites. El blanc i negre predomina, però qui tingui sensibilitat pel color sabrà apreciar els tiratges sobre el mític suport Cibachrome, avui més valorats que mai perquè el 2012 es va deixar de produir.

Manel Armengol és molt més que el fotògraf de les protestes ciutadanes contra el cretinisme del poder franquista a les albors de la democràcia. Una tirania que, després de l’1-O, s’ha vist fins a quin punt perdura. Armengol és, ras i curt, un dels millors fotògrafs catalans que, després d’haver dedicat una vida a construir el nostre imaginari visual més rebel, viu una situació econòmica precària. La seva edat i la seva fràgil salut no ajuden. Anar per lliure, com reconeix ell mateix, porta a aquestes lamentables situacions en un país de desmemoriats.

Fa un temps va perdre el seu pis de Barcelona i la primera preocupació va ser salvaguardar el seu patrimoni d’imatges, que ja no podia protegir al nou habitatge: una cabana de fusta de 24 metres quadrats a Tiana. Actualment es troba dispers en cases d’amics, a la mateixa galeria d’Ana Mas, als magatzems del Museu de Badalona i, els negatius, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que té pendent de decidir-ne l’adquisició. Que no s’encanti.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia