Cultura

Crònica

Com una pedreta a la sabata

A principis d’aquest any, el govern de Polònia va prohibir per llei que s’acusés el país d’haver col·laborat amb els nazis i, en particular, que es fes servir l’adjectiu “polonès” en relació amb cap dels camps de concentració (i extermini) que van operar al seu territori. Auschwitz, per exemple, o Treblinka, o Sobibor. D’aquest silenci forçós, latent des de molt abans que l’instituís l’autoritat, s’alimenta Sabates de taló italià (Raig Verd), l’última novel·la de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955), que dilluns va ser a Girona per presentar-la a l’Espai 22. La narradora del llibre, mig polonesa i mig italiana, com Tulli, reconstrueix un passat familiar traumàtic a través dels records vacil·lants de la mare, malalta d’Alzheimer. És difícil no reconèixer en aquesta memòria truncada una metàfora de la política de l’oblit, com ho són també les claus que perd sistemàticament la protagonista, o el piano que cal afinar després de cada bombardeig, però Magdalena Tulli és molt curosa amb tot el que escriu, i més en relació amb un país que continua llepant-se les ferides d’una guerra que l’ ha condemnat a ser, diu, un perdedor a perpetuïtat. “Els records, com les males herbes, vegeten arreu”, escriu en un passatge del llibre, encara que les peces amb les quals les famílies han de tornar a muntar la seva vida siguin “tortes i incompletes”.

L’escriptura de Tulli, d’una gran subtilesa, acompanya discretament els seus personatges per un camí sembrat d’espines en què les emocions, si afloressin del tot, s’haurien d’obrir pas a cops de destral; en lloc d’això, són obliqües, com si la tristesa i l’angoixa només es poguessin tractar, tal com fa la mare malalta, “com una pedreta a la sabata”. La literatura exigeix una certa contenció, un “muntatge”, en va dir l’escriptora, tot i admetre que en gran part el llibre és autobiogràfic, però el compromís amb la realitat està fora de tot dubte. “Durant els anys d’ocupació alemanya —va comentar–, els polonesos veien marxar els jueus amb els transports especials, i ocupaven les cases que havien deixat buides. Si algun d’ells tornava dels camps, cosa que passava molt rarament, ningú no se n’alegrava. Polònia està unida en el sentiment que ho ha perdut tot, però és difícil ser alhora víctima i botxí.” Alguns n’han dit amnèsia, però Tulli parla sense embuts de “negació”, una aprensió mortal a fer front al passat que afecta fins i tot les relacions familiars. “Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens”, fa dir a la narradora de Sabates de taló italià, que des de la més tendra infància participa de la impotència dels adults: “Teníem sis anys, però ja estàvem desfets”. Aquest no voler veure també es posava de manifest a El defecte, la primera novel·la que va traduir-li Raig Verd, el 2015. El llibre tractava de manera simbòlica de la reacció defensiva i profilàctica d’una plàcida ciutat davant l’arribada intempestiva d’una multitud de forasters: ni una sola ressenya polonesa, va recordar estupefacta Tulli, va fer servir la paraula “refugiats” per referir-se a aquella gent, “encara que eren a cada pàgina del llibre”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.