Picasso s’ha curat

Ciència i caritat, la pintura més important que va crear Picasso en la seva joventut i que de vell va regalar a Barcelona, feia la mateixa cara demacrada que la dona que surt a la gran tela abatuda al llit. La seva malaltia era de les que més neguitegen els professionals que tenen cura de les obres deteriorades: la capa pictòrica estava molt aixecada, i això és sinònim de despreniments. La cap del departament de restauració i conservació preventiva del Museu Picasso, Reyes Jiménez, no li treia els ulls de sobre. Estava permanentment controlada, però calia treure-la de la zona de perill. I així s’ha fet.

La restauració de la peça, que es va iniciar a la tardor, ha entrat en la fase final. Queden els últims retocs de color que Jiménez i la també restauradora Sònia Berrocal estan duent a terme a la mateixa sala on s’exposa. Pràcticament tota l’operació de rescat s’ha fet davant del públic, que ha pogut veure el que mai pot veure: els cirurgians de l’art en acció. Només es va despenjar i es va portar al taller per fer la intervenció més delicada, la que li havia de retornar l’estabilitat perduda: la fixació de la pel·lícula de pintura.

El procés ha tingut molts moments emocionants, però un dels més intensos ha estat el ressorgiment de la firma del pintor, que estava tapada per la brutícia i els vernissos esgrogueïts. El menut geni (tenia quinze anys) va signar com a P. Ruiz Picasso aquest llenç magna que va crear en el seu primer taller d’artista, un pis del carrer de la Plata. Tímid no era el nano, no: el conjunt de lletres fa a la vora de 30 centímetres. L’única que les expertes no han pogut recuperar és la R. Bona metàfora, perquè Picasso l’acabaria trinxant per complet, la influència acadèmica del pare. Però totes les altres, de lletres, es llegeixen perfectament. Una grafòloga n’ha fet un estudi per escodrinyar la seva personalitat. Es presentarà aviat. I serà sucós.

Un quadre múltiple

De moment parla per ell el seu art. I és que gràcies a la restauració, precedida per una recerca que es va activar el 2008, han aflorat elements nous que ajuden a entendre millor la creació de l’obra. Un de fonamental: que Picasso va atacar directament la pintura sense cap dibuix de base. Es va servir, això sí, d’unes tauletes que van més enllà d’un simple treball preparatori. “Serien el que en el món del gravat s’anomena proves d’estat”, indica Jiménez. És a dir, són models de tots els quadres que es va imaginar Picasso. Que es va imaginar i que va traslladar successivament a la tela. Ciència i caritat no és una sinó moltes pintures sobreposades.

Recordem l’escena: la dona convalescent rep atenció d’un metge i d’una monja que du un nen al coll. En una de les tauletes, l’infant apareix despullat i a baixa alçada del cos de la religiosa. Les restauradores han trobat en les entranyes del quadre aquesta versió primitiva que Picasso acabaria descartant per un altre nadó vestit i enlairat. De la mateixa manera que en un primer estadi va pintar un llençol blanc al llit de la malalta i després li va posar una manta a sobre. A la pintura hi ha molt més del que veuen els nostres ulls. I les parts invisibles les custodien aquests falsos esbossos. N’hi ha nou, de minúscules variacions, que Jiménez i el seu equip han pogut ordenar cronològicament: sis es conserven al Museu Picasso de Barcelona; una al Museu Picasso de París; una la posseeix la família, i una altra, la més propera a la gegantina obra, està perduda.

Tot plegat els ha fet arribar a una altra conclusió: que és “impossible” que Picasso engendrés aquesta aventura artística en dues setmanes, com s’ha dit sempre. Massa pintura que vol el seu temps per assecar-se. Les restauradores pensen que l’artista va començar a treballar-la la tardor del 1896 i la va acabar el març del 1897. Aquell mateix any la va presentar a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid, on va obtenir una de les 125 mencions honorífiques. D’aquí se’n va anar a un altre concurs, a Màlaga, on es quedaria a casa d’un tiet seu. El 1918 la família se la va emportar a la seva residència del passeig de Gràcia. La tenien clavada a la paret, sense bastidor, com si fos un tapís. La pintura va patir durant anys, fins que el 1970 Picasso la va donar al museu barceloní, que la va restaurar a corre-cuita i amb criteris i materials invasius que avui estan totalment superats.

Cap a París

Avui restaurar significa respectar els valors originals de l’obra d’art. Prohibit inventar-se res. Ciència i caritat ja està sanada. I salta a la vista que ha recuperat la seva lluminositat. Els retocs de color es fan amb aquarel·la, i no pas amb oli. Tot el que no va sortir de la mà del pintor s’ha de poder distingir (a la llum ultraviolada no queden dubtes) i ha de ser reversible, subratllen les restauradores. “Cada mil·límetre de pintura que no és seva està documentat”, insisteixen.

D’aquí a un mes s’emmarcarà i les professionals que l’han salvat desapareixeran de la sala. La quietud durarà poc. A finals d’agost viatjarà al Museu Picasso de París com l’estrella de la mostra Chefs-d’oeuvre, que s’obrirà el 4 de setembre. Es transportarà dins d’una caixa especial per tal que no sofreixi gens ni mica. Serà el segon cop que s’autoritza la seva sortida: el primer va ser el 1980 al Moma de Nova York.

I què passarà amb la immensa paret que quedarà buida fins al 13 de gener, la data de finalització de l’exposició de París? Els responsables de la institució del carrer Montcada guarden en secret la proposta que tenen pensada. Hi programin una altra visita la setmana del 20 d’agost i la descobriran.