Passió blava

Carlo Salvi era un home enamorat del blau. Deia que li portava sort i que li proporcionava l’eterna joventut. Tot el seu armari estava tenyit d’aquest color. I tots els objectes que l’acompanyaven, també, de la vaixella al cotxe. Les obres d’art que va col·leccionar no van ser una excepció. De Warhol, Fontana, Basquiat i... vinga, un de fàcil: Yves Klein, amb el seu cèlebre blau ultramar. Hi ha molts artistes que han sentit fascinació per aquest color, però cap ha penetrat més bé en el seu misteri com Klein, que el va definir així: “l’invisible fent-se visible”.

Un dels últims desigs de Carlo Salvi va ser obrir una fundació d’art a Barcelona. No va ser-hi a temps. Va morir el 2010, però, tres anys després, la seva filla Vanessa, còmplice en aquest projecte que tant l’il·lusionava, la va inaugurar al Born en homenatge seu. Un homenatge a la seva mida. És a dir, impregnat de blau. Després de la seva mort, la col·lecció es va dispersar en diverses mans, però ella va aconseguir tornar a ajuntar temporalment algunes de les peces més emblemàtiques.

La mostra inaugural de la Blueproject Foundation (Princesa, 57) va passar força desapercebuda, malgrat la potència de les obres exposades, que no cal ni dir que a la capital catalana són cares de veure. “Vam obrir sense fer massa soroll. Ningú ens coneixia de res”, precisa Renato Della Poeta, de l’equip artístic de la fundació. I d’això que ara, per festejar el cinquè aniversari i ja com un espai plenament integrat en el circuit artístic de la ciutat, s’hagi optat per reunir de nou les mateixes obres, amb canvis mínims. Hi ha temps per visitar l’exposició fins al 4 de novembre, però, als despistats, Vanessa Salvi els envia un missatge: “no serà l’última oportunitat. Sempre que vulguem fer una celebració especial, reincidirem.” És, diu, la seva manera de tenir sempre present el seu pare. L’home blau.

L’anhel del pur

A la mostra Still blue exhibeixen onze obres amarades d’un blau sobre el qual Kandinsky també va filosofar amb lucidesa: “crida a l’home a l’infinit i desperta en ell l’anhel del pur.” El rus no està representat en el recorregut, però Klein, sí, i amb una escultura d’una Venus que el 2013 no formava part del repertori. És una novetat, com ho és una instal·lació de Daniel Buren que aborda la llum com a matèria pictòrica sobre una tela de fibra òptica.

Carlo Salvi va embogir amb el blau, però mai es va desempallegar del seu sentit de l’ordre. N’era tan malalt que quan es va decidir a comprar una obra de Basquiat va triar “la menys agressiva” de totes, explica la seva filla. El rebel Basquiat va pintar aquest quadre l’any de la seva mort, el 1988, just quan acabava de passar per un procés de desintoxicació que el va mantenir momentàniament assossegat (poc després el va liquidar una sobredosis). Tot i que per ànima turmentada la de Jörg Immendorff: ni banyat en el calmós blau es va poder alliberar del dolor que el portaria al cementiri. Ell, que era esquerrà, va pintar amb la mà dreta aquesta inquietant peça que exhibeix la Blueproject. Era l’única part del seu maltractat cos que no tenia paralitzada.

A Warhol el visitant el degustarà per partida doble, amb una estàtua de la llibertat i amb un Mickey Mouse. I a Fontana amb un paisatge retallat d’un silenci indescriptible. La desfilada de signatures top és total, per bé que qui busqui alguna raresa també la trobarà. El nord-americà Mark Tansey no necessita presentacions enlloc, però la pega és que a l’Estat espanyol, i fins i tot a Europa, no és fàcil veure obres seves. A Still blue, n’exhibeix una que dissol per complet la figura humana en una natura salvatge. És una mena de trencaclosques visual i cal mirar-la amb atenció per descobrir les formes i els símbols ocults. L’art ja ho té això, que sovint sembla una cosa i n’és una altra de molt més poderosa.